La pitjor mare de l'estiu: M'avorreixo.

L'opinió pública, la Unesco i el gremi de peixateres afirmen que és bo que ens avorrim. Adults i menors d’edat. No hi ha espurna creativa, ni geni per desvetllar sense la frase “Ja he construït un MacAuto amb escuradents;i ara, què?” Però el que aquesta rastellera de gent oblida és que no hi ha nen/a avorrit/da sense una mare/mare apunyalada a crits de: “M’avorreixo!”

No hi ha dret Una envia la família a centenars de quilòmetres,els instal·la en un entorn idíl·lic i al cap de tres dies algú llança el mal d’ull: “M’avoreeeeixoooo!” Hi ha trampa, esclar, perquè mai no s’avorreixen ni a la platja ni a la piscina, sinó en qualsevol activitat que no sigui en remull. Els nens són la constatació que el nostre origen és un protozou aquàtic. Per l’aquàtic i per les poques ganes de pensar fora de l’aigua. Perquè de capacitat en tenen molta, massa! Sé, per exemple, que el crit avorrit és una estratègia per aconseguir el que volen: més platja i més piscina I per si fos poc cal afegir un altre ingredient, la diferència d’edat dels fills, per acabar de situar el desastre al nivell 8 de l’escala de DMII (desastres materns imaginables i inimaginables).

Taps La situació demana calma i taps a les orelles. Els millors són els de cera, els de color rosa de tota la vida. Van bé per segellar les orelles d’aigua i estupideses. Als nanos els resultarà difícil descobrir el secret de la vostra impermeabilitat espiritual. Però entaforeu-vos-els bé, no us passi com a mi. Quan vaig comunicar que la cosa era rotatòria i que un dia es faria el que agradés als adults, l’altre a la gran, l’altre al mitjà i l’altre al petit, no vaig sentir cap de les seves queixes. I tampoc no vaig captar els laments que proferien tots tres quan els vaig comunicar els plans que havia fet per als primers dies: una exposició fotogràfica (udol:“Noooo!”), un taller de fer pa (esgarip: “Quèèè?!!!”), una excursió de nit (bram:“Jo em quedoooo!!!”) o una visita al parc infantil de gronxadors (xiscle: “Quin ridííícul!!!”).

Mala sort Però la mala fortuna va voler que un dels taps caigués a terra. El paisatge sonor em va destarotar:

–Mama, jo passo de pa. Ja ho vaig fer a l’escola i és una porqueria. –Jo passo de caminar de nit. Odio caminar. I odio la nit. –Mama, què vol dir “exposició”? Jo vull anar a la platja. –Ens denunciaran. No podem entrar al parc infantil, som massa grans. No has llegit el cartell?

–Se’m va quedar enganxat un tros de massa als cabells i me’ls vas haver de tallar. No te’n recordes, mama? Catatònica, vaig quedar. Però només per poca estona.

Res Els vaig fer cas. No vam fer res. Res! Vaig desconnectar l’antena de la televisió i vaig amagar els estris electrònics, punxeguts o tallants. El pare de les criatures i jo ens vam refugiar al pati colgats de dues hamaques, de nou impermeabilitzats amb taps a les orelles. Vam observar el vol dels mosquits, el pas dels núvols de contaminació i la desfilada de nens avorrits, indignats, desesperats i, finalment, emancipats. No sé què van fer. Sospito que es van estar més estona refent la casa que desfent-la, però em vaig poder acabar aquell llibre que feia dies que arrossegava. Només hi ha una qüestió que m’inquieta, què hi feia aquell cap de cavall al nostre llit?

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 20 d'agost de 2011.