La pitjor mare del món

Anna Manso

La pitjor mare de l'estiu: Hipocresia

hipocresia.jpg Zoom

hipocresia.jpg

Falten 6 dies perquè les ràdios, diaris i televisions s’omplin d’articles sobre la síndrome postvacacional. Aquest article va dedicat a totes les persones amb descendents a càrrec que no en pateixen. És més, va dedicat a tots aquells amb descendents a càrrec que pateixen la síndrome hipòcrita.

El test

Per saber si en teniu només cal que contesteu un test de tres preguntes idiotes com aquells que proposa alguna revista femenina sobre sexe tàntric. Som-hi:

1. A l’última setmana de vacances... a) Truques a les amigues, amics, perruqueries, dentistes, dermatòlegs i osteòpates i ocupes tots els migdies de les primeres cinc setmanes amb dinars i visites concertades b) Et llances pel pont de Vallcarca o somies fer-ho només de pensar a tornar a la feina. 2-Quan falten tres dies per reincorporar-te a la feina... a) T’amorres a l’ordinador hores i hores fent la llista de les cançons per escoltar a l’Spotify sense les molestes interrupcions que inclouen la paraula mama b) Et llances de dalt del monument de Colom o somies fer-ho només de pensar a tornar a la feina. 3-Quan falta un dia perquè et reincorporis a la feina... a)Te n’adones que el sou miserable que et paguen no ho és tant si es té en compte el tiquet silenci, el quilometratge i les dietes de pau espiritual b) Et llances de dalt de la torre Agbar o somies fer-ho només de pensar a tornar a la feina. Si heu triat les respostes a us notifico que teniu una síndrome hipòcrita com una casa de pagès.

Símptomes

Una síndrome que es caracteritza per l’alt grau d’hipocresia que s’experimenta la darrera setmana de vacances i les primeres de reincorporació laboral. La societat ens aboca a dir ximpleries de l’estil: “No ho podré suportar”, “Ja falta menys per a les vacances de l’any que ve”... quan en realitat el que volem és pujar a l’escenari de l’envelat, arrabassar-li el micro al grup hortera que imita Abba i esgargamellar-nos cridant: “Vull tornaaaaar!!!” No sóc una workalcohòlica amb síndrome d’abstinència, només formo part d’una majoria silenciosa que es xiuxiueja una veritat vergonyant a cau d’orella: “A la feina treballo però descanso”. Descanso de discussions sobre el pinyol de les síndries, dels gustos dels xiclets, descanso de deures d’estiu, de pensar menús, de fer d’animadora cultural, de monitora de casal, de psicòloga, de policia i d’agència de viatges.

Distància

La culpa no és del txa-txa-txa sinó de la rutina. Quan arriba el juny n’estem fins als polls de la coroneta de repetir horaris i hàbits. Empesos pel frenesí de la vida sense escola ens endinsem de forma voluntària en el caos més absolut. Ens ve de gust. Els nostres fills van a llocs estranys on fan coses estranyes i nosaltres els deixem fer, contents, perquè ja ens està bé. Fins que deixa d’estar-nos bé però la pilota s’ha fet massa grossa i ja som en ple agost i ara les coses estranyes les fan amb nosaltres. Ens han segrestat i l’únic que pot pagar el rescat és l’empresa que ens ingressa el sou mensualment. Volem tornar a la feina, a la “nostra” vida, perquè enyorem enyorar-los. Ja ho diuen, totes les relacions afectives necessiten oxigenar-se, donar- se espai. Com deia el gran Eugenio: “Dios, dame paciència [i jo ho canvio per “distància”]... pero ¡ya!”

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 27 d'agost de 2011.