Quan llegiu aquest article serà el primer dia de les vacances escolars de Setmana Santa i els menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) ja tindran a les mans el paper, aquells vint grams que resumeixen la feina feta dels últims mesos, conegut universalment pel temible nom de les notes . Pot ser que hagin anat de pel·lícula (per favor, per favor) o pot ser que no tant (ai, ai, ai), però he d'admetre que el moment d'obrir el sobre salpebra d'emoció cada final de trimestre. Evoluciona favorablement... Les notes són com la informàtica: quan va bé tot és perfecte, però quan va malament, val més que em prepari una til·la amb whisky. Allà, mirant-te amb cara de "Jo no sé què ha pogut passar", hi ha un ésser subjecte de ser esbroncat, animat, encoratjat…? Sincerament, no en tinc ni repunyetera idea. Potser sí que deu haver aconseguit aquells resultats perquè ha dedicat més temps als cromos de monstres mutants, o a l'apassionant vida social del preadolescent, o a mirar aquella sèrie de televisió que al principi feia gràcia i al final ha resultat odiosa. Però, tot i que la lava del primitivisme em bull a l'estómac i tinc unes ganes horribles de fotre un crit hipohuracanat, em retinc. He comprovat massa vegades que un discurs sostingut en un alt nivell de decibels només té com a resultat una greu afonia per part de l'emissor i una sordesa selectiva per part del receptor. Quan el paper dóna males notícies només tinc dues opcions: admetre que ja sabia que passaria o admetre que m'ha agafat en calces. Si ja sabia que passaria, el meu subconscient també sap, més o menys, què cal fer, que no vol dir que acabi donant resultat. Però si el paper en qüestió m'ha deixat amb cara de Botox llavors és diferent. El primer que faig és agafar el paperet i practicar-li la prova del carboni 14. Si tot i així no en trec l'aigua clara, sotmeto el menor d'edat a càrrec a un interrogatori subtil però persistent. Si l'element jura haver-se convertit en ciutadà suec i es nega a parlar, o, com un contestador d'un call center , només repeteix una frase ("La mestra em té mania"), encara em queda un últim comodí, parlar amb l'escola o l'institut. Què es pot fer Quan ja tinc el diagnòstic ve el més difícil, decidir què haig de fer. ¿Corro a comprar-me un llibre sobre com transformar els nens en petits premis Nobel? ¿Corro a apuntar-los en un internat o en un centre de reeducació integral? ¿Corro a donar-me de baixa de la connexió de banda ampla i em venc la tele i els ordinadors? ¿Corro a deixar la feina i em transformo en professora particular amb tocs de coach i amb un fons de psicòloga? ¿Corro a comprar cordes per lligar-los a la cadira? ¿Corro a deixar-los una nota que digui "Fills meus, he fet el que he pogut, que ja es veu que és poc, quedeu en bones mans" i fujo de casa? Al final faig el que bonament puc, que és una barreja de totes les solucions anteriors però en dosis mínimes, homeopàtiques, inclosa la fugida, que queda reduïda a un sopar amb les amigues. No sempre me'n surto a l'hora d'ajudar-los a trobar el camí millor i el trimestre o el curs següent poden ser un déjà-vu exasperant. Però hi ha vegades que sí! Que tot va molt bé i la feina i l'esforç no són en va. Llavors, el menor d'edat que tinc a càrrec escolta el resultat sortit del sobre amb una eufòria que deixa petita la de l'actor de Hollywood rebent l'estatueta daurada. I jo, com a bona mare d'artista, només puc aplaudir i pensar que és el millor. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de març de 2013
3 min
