La pitjor mare del món

Anna Manso

Ser una mare cutre costa

L’octubre passat va publicar-se a la secció “La contra” de La Vanguardia una entrevista amb Lenore Skenazy, en la que s’autoproclamava “la pitjor mare d’Amèrica”. El seu pecat va consistir en deixar que el seu fill de nou anys anés a escola en metro, sol. La policia el va aturar, no va creure la versió del nen i va trucar a la mare. Quan la Lenore va confirmar que, efectivament, havia deixat que el seu fill transités sol per Nova York, el policia va insinuar-li que estava exposant al nen a perills infinits. La dona s’ha convertit en una ferma defensora de la criança dels fills des de la confiança, que proposa que els fem autònoms i tot això.

O sigui... Lenore feia trampa! Batejant-se com a pitjor mare s’estava penjant la medalla a la mare responsable. I no. El títol és massa llaminer com perquè se’l quedi la primera mare estupenda de torn, d’aquelles que alimenten als nens amb escalivada sense que els nens vomitin. Que tenen nens que llegeixen Proust als dotze anys. Que compren pantalons blancs a les criatures amb la ferma convicció que els pantalons continuaran sent del mateix color un dia després d’estrenar-los. O aquells pares -sí, perquè parlo des de la posició de mare perquè sóc dona, però la cosa no va de mare sinó de tenir nens a càrrec- que els porten a exposicions i els fills els fan preguntes interessants sobre els quadres que veuen conjuntament en feliç harmonia... Ni parlar-ne!

Ser una mare o un pare cutre costa i des d’aquí reivindico el títol honorífic de PITJOR MARE DEL MÓN, per a les persones terrenals, per a la gent de carn i ossos a la que li falla el desodorant i que alimenta els plançons amb arrebossats i quetxup perquè és la manera més barata de tenir vacances, ni que sigui vacances mentals durant els deu minuts que els nens mengen i, ara sí, fan preguntes interessants sobre el menjar que endrapen conjuntament en feliç harmonia. Parlem-ne.

Lenore, ho sento però el títol és nostre.

SEGÜENT

Perfecció