La pitjor mare del món

Anna Manso

La invasió de la lladre de cossos

Pateixo cert automatisme, una reminiscència de la meva antiga vida com a aspirant a dona perfecta, que fa que, en determinades circumstàncies, se m'escapi parlar en tercera persona del plural: "Hem de prémer l'accelerador en els estudis o la morrada al juny pot ser històrica". "Hauríem de millorar la velocitat lectora actual de vaca asmàtica per la de gos hiperactiu". "No podem dedicar tanta estona a preparar berenars d'entrepans de tres pisos i tan poca a fer deures"... Un fenomen que té més a veure amb la pel·lícula La invasió dels lladres de cossos que amb el record de les rodes de premsa de Luis Aragonés.

El meu jo idiota

Els menors d'edat que tinc a càrrec quan parlo d'aquesta manera s'imaginen que m'asseuré amb ells a fer l'examen de la vida de les formigues, o que els pintaré els mapes dels oceans amb efectes 3D inclosos. Quan els toca fer la feina normalment he recuperat el control de la primera persona del plural i els fills descobreixen que era una manera de parlar i que em limito a procurar que facin bé el que han de fer, o a respondre dubtes, o senzillament a estar disponible pel que sigui, però tan sols com a progenitora, i protesten, perquè el canvi no els agrada i amb raó: tenir una mare amb personalitats intermitents és una murga.

He pensat força en quines són les ocasions en què el cervell em traeix d'aquesta manera tan poc ortodoxa, i en general el tema té a veure amb tot el que universalment es creu que els fills han d'aconseguir fer, tenir, ser... Perquè el que passa és, ni més ni menys, que al meu jo idiota algú l'ha enganyat fent-li creure que, en lloc de ser als menors d'edat que tinc a càrrec, a qui s'està avaluant és a mi. Com aquelles mares repel·lents de l'històric anunci de Pepsi que projectaven i competien per veure qui dels seus tres nadons seria més intel·ligent en el futur i, per tant, quina d'elles era la més estupenda. El meu jo normalet ja sap que tot plegat són punyetes, però mira, de tant en tant se'n va de vacances i el jo idiota ho aprofita per actuar com un vulgar lladre de cossos i apropiar-se de les accions dels menors d'edat que tinc a càrrec.

Estatus

Al llibre Angoixats per l'estatus , del filòsof Alain de Bottom, s'explica el neguit que sofreix part de la societat occidental per la por a perdre la cadira. La trampa mortal del meu cervell quan s'apropia de les accions dels menors d'edat que tinc a càrrec és exactament aquesta. El subconscient patidor, i amb voluntat de convertir-me en una progenitora periperfecta, creu que si els nens l'espifien jo quedaré fatal i algú m'inclourà a la llista negra de mares empestades, i no ho pot suportar. El mecanisme mental, a més, és pervers, perquè nega una evidència que el jo normal constata dia sí, dia també: el lliure albir dels nens. Una voluntat que s'atorguen per equivocar-se, com quan extreuen una gran quantitat de monedes del porquet guardiola amb pinces de depilar, per poder comprar-se uns cromos que ningú recordarà d'aquí cinc dies, per barallar-se amb els seus amics de l'ànima o per deixar-se oportunament a l'escola la llibreta amb els deures de l'endemà. També, no cal oblidar-ho, per encertar-la per mèrit propi en tantes i tantes coses igual de memorables. El que queda clar és que la realitat és tossuda i allunyada de la visió new age que afirma que tot és u, per reafirmar-se en just el contrari: a casa cadascú és cadascú i que ningú confongui ningú amb el del costat. I mira, molt millor.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 9 de març de 2013