La pitjor mare del món

Anna Manso

El gos o jo

gos.jpg Zoom

gos.jpg

A casa fa temps que els meus fills em demanen un gos. Dic “em” perquè en aquest cas el pare de les criatures juga a dues bandes i els menors que tinc a càrrec saben que l’ogre sóc jo. La meva postura és clara: o el gos o jo. El millor de tot és que m’han pres seriosament. El pitjor és que, periòdicament, m’anuncien que vagi buscant pis perquè ja tenen el pare convençut o perquè algú amb ganes de fotre’m enlaire la vida s’ha fet el simpàtic i els ha promès un cadell.

Keops, el fastigós

La culpa primigènia de la meva poca afició als gossos té nom i mal nom: Keops, el fastigós. El gos, propietat d’uns veïns d’urbanització, em tenia terroritzada amb mil bufonades de gos llardós. Ara els gossos ja no em fan por, però la historieta del Keops em va de nassos per explicar que els gossos i jo no tenim connexió còsmica. I el bandarrisme d’alguns (molts) propietaris de gossos que no netegen ni recullen el que han de netejar i recollir de la vorera tampoc no contribueix a la causa animalista dels fills.

Pros i contres

He escoltat massa vegades les bondats de tenir gos: la responsabilitat, l’afecte, el vincle, bla, bla, bla...En el meu cas particular són insuficients. La responsabilitat ja la vam entrenar amb el Saviola, un peix biònic, que va demostrar una resiliència espectacular a l’aigua bruta. L’afecte, amb la Hassel, una gata estúpida i rampelluda que vam haver de suportar massa anys. I el vincle...no ho sé... el vincle que l’estrenyin entre els germans, que prou feina tenen. Els contres són infinits: haver de recollir i netejar deposicions i miccions, escombrar pèls, l’olor de gos mullat, la infraestructura de dur-lo amunt i avall, passejar-lo dos cops al dia... Com si a casa no hi hagués prou coses per recollir, netejar, escombrar, olorar, passejar i pasturar!

A traïció

La meva postura granítica i ferma ha rebut dues coltellades a traïció. La primera la vaig rebre dels amics Camps Shelly, pares de família nombrosa com jo, que van tenir l’ocurrència de tenir gos a ciutat. La frase “Amb tres nens no es pot tenir gos” va deixar de ser creïble. Cagunlou! No podrien haver amagat el gos a l’armari cada vegada que anàvem a visitar-los? O mentir afirmant que el gos era d’una tieta? No, havien de dir la veritat i deixar-me en evidència. Però sóc bona i els he perdonat, perquè la nostra amistat és i serà a prova de bombes.

Botigues diabòliques

La segona clatellada va venir d’una botiga de gossos a qui no em dóna la gana de fer publicitat. Són especialistes a detectar pares masculins amb nens, engalipar-los, i permetre’ls que juguin dins d’una petita habitació amb un cadell, com van fer amb els de casa aquell dia funest que no vaig acompanyar-los i van tornar emocionats dient: “Era preciós, mama, l’hauries de veure, així, petit, pelut, juganer... El papa s’ho ha passat tan bé que diu que si tu...” La meva mirada de Margaret Thatcher va tallar qualsevol i il·lusió i la casa es va convertir en un concert de plors i retrets contra la pitjor mare del món. Per sort, tota pitjor mare sempre té un bon suborn a mà per afrontar aquestes situacions, en aquest cas en forma de macarrons gratinats, i la cosa no va anar a més. De totes maneres, per si de cas, ja tinc un piset mirat, petit, bufó i, esclar, en una escala en què els gossos estan prohibits. Però, sisplau, guardeu-me el secret.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 3 de desembre de 2011.