La pitjor mare del món

Anna Manso

El gos o jo (2)

Zoom

Ja fa temps que vaig escriure un article posicionant-me ideològicament de manera clara i concisa: “El gos o jo” (03/12/11). La meva postura no és popular, no és políticament correcta, és realpolitik. Han passat tres anys des de llavors i continuo mantenint-m’hi. He rebut pressions, atacs insospitats, intents de suborn, xantatges emocionals i racionals, però servidora ha restat ferma com una roca. I no ha estat fàcil.

El Brownie i la Coba

Una de les meves moltes germanes va cedir. En cosa de poques setmanes va passar de ser una progenitora de les que jurava i perjurava que mai recolliria restes orgàniques de gos a acollir el Brownie, un quisso preciós i simpàtic. La meva germana té dos majors d’edat a càrrec i un menor (MEC) adolescent i va deixar anar un argument que em va fer ballar el cap: “Ara, quan arribo a casa, com a mínim hi ha algú que se n’alegra!” Servidora, com a progenitora de dos Adolescentis comunis que no sempre salten d’entusiasme quan traspasso el llindar de casa, va estar a punt de cedir. Per sort vaig tornar a parlar amb la feliç responsable del Brownie i em va confessar que al gos, un 90% de les vegades, el treia a passejar ella i només ella i que aquell difús i naïf compromís segons el qual tot seria compartit s’havia esfumat. Ho sabia!, vaig exclamar. I vaig afegir la conversa a la meva carpeta “Raons obvies perquè no t’engalipin amb el ditxós tema del gos”.

La presència del Brownie va causar un fort impacte emocional entre els MEC número 2 i número 3. La número 1, gràcies a l’exercici d’observació de contemplar el seu cosí (aquelles idíl·liques primeres setmanes) recollint excrements de gos, va fer una declaració històrica: “Mama, tens raó!” Però els dos elements masculins de la meva descendència seguien insistint. I tant van insistir que vaig (vam) accedir a facilitar-los un ésser viu. Vaig intentar colar-los un terrari de formigues com a concepte mascota, però no va resultar. I al final va aparèixer a casa una cobai que va rebre l’original i mai més ben trobat nom de Coba. Tot van ser alegries i celebracions i fins i tot servidora va empatitzar una mica amb la bestiola. I llavors va passar.

L’orella

L’endemà vam rebre la visita d’uns amics, l’Anna i el Jordi. El Jordi és fisioterapeuta i quan va agafar en braços la Coba ho va fer mirant-se-la amb ulls clínics i va descobrir que la Coba només tenia una orella! L’altre pavelló auditiu devia haver estat anorreat per una companya de gàbia de caràcter explosiu. Sense l’orella el bitxo corria el risc d’agafar qualsevol infecció mortal perquè ja ens havien avisat que els cobais són sensibles als refredats. Vam dubtar sobre què fer i, com un emperador romà qualsevol, vam alçar el polze cap al cel i vam salvar-li la vida en lloc de tornar-la a la botiga i abocar-la a una mort segura per defecte de fàbrica. La Coba, tal com ha passat amb totes les bèsties que han passat per casa com ara el Saviola, aquell remaleït peix biònic que va durar anys i panys, encara està viva. I malgrat l’impacte inicial que va causar la seva difícil circumstància, en un 99% de les vegades qui s’ocupa d’interactuar-hi, alimentar-la i canviar-li el jaç no és el MEC número 2, ni el número 3, sinó el pare.

Servidora és de lletres i potser per això té un respecte reverencial per les xifres. I els números i les estadístiques són tossuts: avui segueix havent-hi un 100% de possibilitats que d’aquí un any segueixi sense gos. I d’aquí dos també.

Publicat al Suplement Criatures. Dissabte 7 de juny de 2014