La pitjor mare del món

Anna Manso

Un dia qualsevol

Sento el despertador. Palpo a les fosques. Tanco el despertador. M'adono que no sóc a Cannes en una festa amb el Clive Owen tal com estava somiant. Em costa però ho accepto. Sóc conscient que no és ni dissabte ni diumenge i em llevo.

Matí

Emeto uns indicatius sonors a les habitacions dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) que cal despertar. Em dutxo. Ataco a petons un MEC que camina adormit i torno a emetre uns indicatius sonors per al que encara fa el ronsa al llit. Saludo el MEC que ja està llevat, esmorzat i a punt de marxar a l'institut. Em vesteixo. Vaig a la cuina. Preparo esmorzars. Lluito perquè ningú posi la tele. Comento, com qui no vol la cosa, que és curiós que encara hi hagi sabates per terra i que també és digne de destacar la presència de peces de roba no identificades al sofà. Lluito perquè en lloc d'abandonar-ho tot a la taula, la pica o qualsevol lloc, els estris de l'esmorzar acabin al rentaplats. Faig esforços titànics per no avisar algú que es deixa l'equip de gimnàstica o l'ordinador o el que sigui. L'algú, efectivament, s'ho deixa, però em repeteixo que és el que ens va dir el mestre, seguidor fervent de Laporta ("Que n'aprenguin!"), i marxem. Jo, a acompanyar l'únic MEC acompanyable; l'altre MEC se'n va sol a l'institut. No sé com però arribem a l'hora.

Jornada laboral

Treballo per pagar autònoms, lloguer i altres capricis. Rebo un correu electrònic de l'esplai que m'informa de la data de les tres reunions dels tres grups dels MEC. Continuo treballant per pagar vambes rebentades i ortodòncies. Rebo un correu electrònic de l'escola del petit que em recorda la data de la reunió de classe. Insisteixo a treballar per reposar bolis desapareguts, retoladors assecats i carpetes passades de moda. Rebo un correu electrònic del club de ping-pong al qual s'ha apuntat el mitjà per notificar-me, oh quina sorpresa!, una reunió per planificar la lliga. Segueixo teclejant per tenir prou diners per pagar els llibrets de pollastre arrebossats que tant els agraden, la coliflor que tant odien i el raïm que ens uneix a tots llançant un gra a l'aire i provant d'encistellar-lo a la boca (jo sempre l'erro). Rebo correus electrònics de l'escola dels grans que m'informen de més reunions i de dues campanyes solidàries. I aviat rebo un altre missatge, aquest cop dels delegats de la classe del petit, que ens convoquen a un esmorzar de germanor (hi he de dur alguna cosa per picar i gots de plàstic; el nen també va bé que el porti). No sé com però treballo més per pagar el que sigui.

Tarda i vespre

A la tarda el pare de les criatures i jo ens repartim objectius curriculars. Per tant, recullo o no el petit dels MEC. Compro o no compro (depèn, també, de l'estat crític o raonable de la nevera). Ajudo a fer deures o no. Passegem o no. Repasso mentalment on són la gran i el mitjà, que ja campen sols i cada dia tenen activitats diferents. De vegades m'equivoco i confonc el que fa la gran pel que fa el mitjà. Tampoc passa res, acaben apareixent sans i estalvis. Preparo o no sopar. Lluito perquè les dutxes no durin tres hores, perquè algú pari taula, despari, passi la baieta i escombri. Lluito perquè siguin al llit amb prou temps per llegir. Petons, confessions, moments de preguntes transcendentals (mama, per què al matí m'he de fer el llit si no sóc a casa i no el veig?). Anuncio que ha començat el toc de queda. No sé com però dono per tancat aquest dia qualsevol.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 26 d'octubre de 2013.

ANTERIOR

Alegria

SEGÜENT

Una setmana