Criatures 12/01/2012

El dia després

3 min

Toy Story i moltes altres històries es basen en la llegenda urbana segons la qual les joguines noves arraconen les velles i les converteixen en carn de terapeuta. I dic llegenda urbana perquè després d’estudiar durant 12 anys la casuística, puc afirmar que el bullying i arraconament de les noves joguines sobre les velles és pura fal·làcia en un 50% de les vegades. I, en algun any d’infausta memòria, a casa s’ha arribat al 70%.

L’endemà El dia de Reis tot sembla anar prou bé. L’estat d’histèria general; els nervis i l’insomni acumulat; la catalèpsia transitòria que experimenten alguns dels menors d’edat que tinc a càrrec en veure el menjador de casa convertit en una imitació d’uns grans magatzems; la catalèpsia una mica menys transitòria que tornen a experimentar en veure el menjador de casa els avis, tiets i altres parents per on voltem tot el matí del dia 6; els papers, llaços,capses i altres materials que es dediquen a esmicolar; les joguines dels cosins amb què es dediquen a jugar aquella tarda... Tot plegat emmascara la tragèdia que s’esdevindrà l’endemà: la desídia, indiferència i absoluta negligència davant les noves joguines. Una tragèdia, esclar, que només afecta als adults que han esmerçat temps, diners, cues i, fins i tot, baralles dignes de Gladiator contra aquell altre adult que pretenia endur-se l’últim exemplar de la joguina en perill d’extinció, per aconseguir el maleït joc de moda dels monstres antropòfags de torn de la tele, la nina que pixa, balla i fa macramé, el patinet de sis rodes o el puzle que es fa sol. L’endemà, aquells menors d’edat apassionats i persistents donen pas a persones abúliques que, perdut aquell neguit per posseir, es miren les noves joguines amb avorriment. O ni les miren i es queden tan amples.

Errors El primer impuls que tinc llavors és agafar aquelles magnífiques propietats i llençar-les al contenidor. No ho faig mai. Igual que tampoc no les regalo (o no les regalo el primer mes). Ni les cremo a la foguera de Sant Joan. Ganes no me’n falten, però, com a bona pitjor mare del món, no em rendeixo mai. Sí, la persistència dels fills no és un tret casual. Així que el que faig és agafar totes aquelles joguines ignorades i les trec de la seva vista. Mesos després, a poc a poc, les faig emergir de les catacumbes. De vegades el truc em funciona i passada aquella orgia de regals del desembre i el gener, la joguina pot tenir una nova oportunitat. De vegades ni això.

Però seré sincera i acceptaré que part de la responsabilitat és dels que fem el regal. Als tres anys no els cal un mecano per dissenyar la torre Agbar, i seria bo que ens reprimíssim la modernor i la cosa multiculti i ens oblidéssim de regalar a un nen que no juga mai amb nines una nina xinesa. I per molt que hi insistim, aquell menor d’edat, futur contorsionista de circ, de cop no tindrà una il·luminació i es tornarà amant dels puzles de 3.000 peces. Per no parlar del munt de regals que no han passat l’escàner parental i que algun familiar ens ha pogut colar: com aquella maleïda moto amb una bateria de soroll infernal que ens ha procurat alguna denúncia dels veïns a la guàrdia urbana. L’altra part de la responsabilitat és, evidentment i sense discussió, dels menors d’edat i la seva tendència innata a tocar els nassos. Perdoneu, vull dir, a desafiar-nos contínuament per fer créixer la seva personalitat. Paciència.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 7 de gener de 2012.

stats