La pitjor mare del món

Anna Manso

A la cuina

Zoom

Una de les estratègies maquiavèl·liques per aconseguir fer el que m’agrada en temps no classificat precisament com a lliure és fer-me càrrec dels fogons perquè, atenció, no ho digueu a ningú, m’agrada cuinar i, mira quin detall, em sacrifico (molt!) i cuino. He, he, he.

A la cuina

M’agrada cuinar. No sóc una artista com els germans Roca. Ni tampoc adrianejo. Senzillament m’agrada barrejar tomàquet, ceba, oli, mig segon de sucre, dos de sal i alguna cosa més que no confessaré i, pam, sofregit al canto. Se me’n fum que a casa es queixin i exigeixin tomàquet Solís. Anar a comprar el tomàquet Solís són només deu minuts i no és tan emocionant com tancar-se a la cuina (prohibit el pas), prémer el botó de la ràdio i durant mitja hora o més convertir el robot de cuina en l’olla d’alquimista que em regala temps espiritual. I mentre es cou el sofregit gràcies a l’olla alquimista robòtica, ho aprofito i preparo la pasta, netejo l’enciam i, ves, se m’acut que al petit dels menors d’edat a càrrec (MEC) allò de remenar l’enciam a la centrifugadora l’entusiasma. I el crido.

Ja no sóc jo sola. A la cerimònia demiúrgica s’hi ha afegit el petit dels MEC que dóna voltes i voltes i voltes a la centrifugadora fins a deixar l’enciam més sec que els Monegres. És tal el seu entusiasme (“Uala, com mola, com gira, més, més, més”) que el mitjà dels MEC treu el nas i jo, enfeinada com estic preparant les galtes de porc, no només no l’aturo sinó que li ofereixo un ganivet de cuina a manera d’Excalibur i li dic que infligeixi dos talls en forma de creu a les galtes. Sense pietat. El mitjà dels MEC somriu feliç i, sota la meva supervisió, Excalibur i el rei Artús de pega, zis-zas, preparen la menja per ser emborratxada.

Quan trec l’ampolla de conyac (abans duc a terme el meu ritual particular i me’n regalo un traguet) i ruixo la carn els dos MEC s’escandalitzen: “Ens emborratxaràs! Està prohibit! Som menors d’edat!” Tinc temptacions de no explicar-los que l’alcohol sotmès a l’infern del forn s’evapora, però va i els ho explico.

Ja hi som tots

La gran, atreta pel sarau, apareix fent-se la distreta. Servidora assumeix les tasques de cap de cuina i controla que l’enciam que ara talla amb afició el petit no quedi reduït al no-res (“Això és blanc, això no fa bona pinta, això no m’agrada, això... això fora”) i també que el mitjà no es passi amb la sal i les herbes per a les galtes. La gran els renya. Ella cuina una mica i creu que té dret a alliçonar-los (“Nens, no en teniu ni idea”), així que reacciono abans no esclati un conflicte entre tanta tisora i ganivet i li demano que prepari les maduixes. El petit reclama el seu dret a esprémer les taronges amb què reguem els maduixots i el mitjà diu que li toca a ell, que el petit ara ha de tallar tomàquet per a l’amanida. L’avisador del robot de cuina sona insistent i enervant fent-nos saber que el sofregit ja està i entre l’avisador (pi-pi-pi-pi) i els crits (“Em toca a miiiii”) allò amenaça d’acabar fatal. Apago el robot, dic al petit i al mitjà que cadascun espremi una taronja, li foto un cop de colze a la gran i li xiuxiuejo que no rigui i que obri el forn per encabir-hi les galtes i mitja hora més tard seiem a taula sans i estalvis. Ha tornat a passar, em proposo cuinar sola i sense testimonis i jo sola m’embolico i acabo envoltada de crits, energia i sis mans remenant-ho tot. Cuinar m’agrada i que a ells els agradi encara més.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 10 de maig de 2014.