La pitjor mare del món

Anna Manso

La confraria de la llista negra

Un grup de dones amb ulleres de sol entren amb discreció al reservat del bar Manolo. Cap d'elles té antecedents penals, ni apareix al RAI, ni a l'ASNEF, ni és objecte de tafaneries i maledicències. Són mares i han decidit crear una societat secreta per combatre EL MAL. N'estan fins al pont de les ulleres de ser objecte continuat de maltractament, acuit, rebuig i menyspreu per part d'uns individus que, sí o sí, algú havia d'aturar. Són els nens de la llista negra. Nens que desmunten armaris. Que no fan cas a cap adult que no és el seu pare ni la seva mare (i molt menys als seus pares i les seves mares però d'aquesta contingència que se n'ocupin els progenitors). Que redueixen la nau espacial de Lego que ha costat setmanes de muntar a una pila de peces de coloraines escampades a terra. Que diuen joatunotincperfquefertecasgilipolles. Que gasten somriure de Joe Pesci quan se'ls retreu que no poden obrir la nevera i menjar-se les mandonguilles del sopar. Que provoquen baralles entre els germans just l'única setmana de l'any que no es barallaven. Que desfan llits, inunden banys, esmicolen vidres i creen el caos i la confusió. Que ni s'immuten quan se'ls arracona a la cuina amenaçant-los amb amenaces que durien a l'adult a la presó si alguna càmera oculta recollís l'escena. Que sovint, massa sovint, tenen pares i mares simpàtics que quan els vénen a recollir deixen anar un “Què? Tot bé, no?” tan ingenu que ningú té el valor de desmuntar-los la vida explicant la veritat. Són nens que poden tenir 4 o 8 o 12 anys i malgrat la seva condició de nen no hi ha qui els suporti.

La confraria ha establert una reunió periòdica per actualitzar la llista negra i revisar les mesures acordades a la darrera trobada, que sota el títol genèric de “boicot silenciós”, procuren que cap dels petits innominables aconsegueixi trepitjar els domicilis familiars de les membres de la confraria. La creació del grup ha fet que recuperessin la seva autoestima i les ha ajudat a descobrir que en el seu interior rau una força desconeguda que les fa capaces de tot. Entre totes han teixit un fil d'excuses i coartades comunes que impedeixen que els pares i mares dels energúmens sospitin de res i deixin de dirigir-los la paraula. Els sabria greu. Són bona gent. Tous, fatigats, miops voluntaris o involuntaris, superats, ignorants, però bona gent i de conversa amable a la porta de l'escola. Per torns i mentre la resta distreu al pare o la mare del nen, una d'elles commina al petit indesitjable que s'oblidi d'autoconvidar-se a berenar. Les classes de judo a les que assisteixen plegades els serveix per neutralitzar l'atac de guitzes, cops de puny, colze i genolls amb el que el nen prova de convèncer-les que canviïn d'opinió. Però, hi ha dies en què la barrera protectora falla i el nen en qüestió aconsegueix la tan preuada invitació. Per aquestes situacions extremes utilitzen mesures extremes: el ninotet de vudú amb una sola agulla al ventre. En tres segons el marrec arrenca a córrer acusat d'una sobtada diarrea que l'obliguen a posposar la visita.

Les copes de conyac buides reposen sobre la taula i la trobada d'avui es dispersa. Quan van per pagar a la barra, el senyor Manolo els pregunta en veu baixa si podrien assessorar-lo. Té un grup de jubilades perepunyetes que el porten de corcoll. Si no fa alguna cosa aviat, la propera vegada que no li vulguin pagar els vuit cafè amb llet que s'han clavat mentre l'acusen de colar-los cafè cafeïnat enlloc del descafeïnat no respon dels seus actes. Una de les dones li pren la mà i li respon ferma i amb un deix de Joe Pesci.

-Tranquil. Això t'ho solucionem en quatre dies.