El concert

Avui fa cinc anys que va néixer l’ARA, i fa unes setmanes vaig assistir al concert del seu cinquè aniversari. Hi vaig anar acompanyada del pare de les criatures i a l’entrada ens vam trobar amb el Xavier Gual, que cada quinze dies m’acompanya en aquesta pàgina, i la seva dona, la poetessa Núria Albertí. Ell també publica llibres de literatura juvenil i no vam trigar ni tres segons a flagel·lar-nos parlant de l’escàs amor per la compra de llibres entre massa públic assistent a escoles i instituts. El concert estava a punt de començar, vam seure i va ser llavors que em vaig adonar que els músics potser sí, però jo no estava preparada. No havia pogut fer les maniobres de descompressió i el cap m’anava a mil per hora.

Pressa

La llevantada que havia bufat durant tot el dia s’havia encomanat a l’ànim familiar i la tarda havia estat... mogudeta? Salvatge? Oblidable? ¿Interessant com a material per a novel·les de fort contingut psicològic? ¿Font d’inspiració per a un guió d’una pel·lícula d’horror? De tot una mica. I com un dels programes d’una cinta de córrer on jo em nego a córrer i només hi camino, havia tingut pujades, baixades, rectes i revolts. A més, aquelles hores m’havien agafat en baixa forma. Era dilluns i les neurones havien declarat una forta resistència a funcionar. Però jo les havia obligat a ser productives durant hores i quan ja tenien ganes de desconnectar i fer el manta, la llevantada se’ns va colar a casa.

Vaig clavar els ulls a l’escenari, provant d’emular la força i l’energia de dos raigs làser. Va ser en va. El cervell anava per lliure, desfermat, i va començar a idear una sala on els assistents a un concert podrien seure una estona en silenci abans de començar, per fer possible l’oblit de les pugnes amb els MECs, dels mateixos MECs i de les idees sobre com reconduir relacions amb MECs. La sala, anava pensant jo, també serviria per extirpar pensaments idiotes sobre tot allò que hauria anat bé que fes (mirar com es va a la consulta del metge on havia d’anar l’endemà amb un MEC, canviar el cartutx de la impressora per imprimir la fitxa d’un altre MEC, llimar-me l’ungla trencada...). Fins que de sobte els cops de colze i els riures ofegats de la Núria, el Xavi i el pare de les criatures em van tornar a la realitat.

Tots tres espiaven fascinats el comportament una mica peculiar d’alguna gent que teníem a la vora: un home que durant tot el concert va tenir el nas enganxat al programa de mà mentre el sostenia desplegat, com si fos el mapa de Londres; un altre que seia amb l’esquena exageradament erecta, com si pretengués fregar la seva coroneta contra el sostre; una dona que va regalar-li un massatge de fisioterapeuta a la nuca al seu company... Vaig consolar-me pensant que, com a mínim, les meves coses rares ningú les havia pogut detectar.

La música

Per sort la música em va salvar. Com si fos una nau espacial aterrant al Palau de la Música, la bellesa del concert de Jordi Savall, Ferran Savall i el conjunt Hespèrion XXI em va abduir i va fer possible el (gran!) miracle de la concentració. Finalment, durant gairebé dues hores vaig deixar de ser la pitjor mare del món per només sentir i escoltar. I en acabar vaig pensar que havia d’escriure al Jordi Savall per oferir-li de fer un experiment pedagògic a casa meva, a veure si colava i d’aquesta manera aconseguia exterminar les tardes allevantades dels pebrots.

Publicat al suplement Criatures el dissabte 28 de novembre de 2015.