Criatures 11/11/2011

El cas panellets

3 min

Ja ha passat Tots Sants i la carretada de nens petits desfilant pels carrers amb safates de panellets manufacturats a l’escola. Ja no tinc cap fill que vagi a la llar d’infants ni tampoc a parvulari i no cal que endrapi panellets amb mocs o mocs amb pinyons i massa de panellets. Ara miro de cua d’ull els progenitors que sí que han hagut de fer-ho, aquells que s’hauran fotut un Almax a mitjanit i no sabran per què, i se m’escapa la rialleta. Que bonic que és tot quan es veu des de la perspectiva del passat! Quan ja no et toca viure-ho a tu i ara li toca a qui sigui menys a servidora. I te n’alegres que així sigui. En la nostàlgia de mare hi ha un gran component de crueltat i sadisme, no ens enganyem.

No ho entenc

Que incomprensibles em resulten alguns ritus escolars com ara la insistència d’algunes escoles i llars d’infants de fer dur a casa els panellets que els nens han cuinat amb els mestres. És una comèdia en què tots participem, com si no sabéssim que la major part de la feina l’ha feta un adult. O que si l’ha fet el nen no és recomanable que els ingerim. I no passa només per Tots Sants. El cas panellets es repeteix en el moment de revisar els àlbums. Hi ha treballs manuals que és IM-POS-SIBLE que els hagin fet els nens d’1, 2, 3, 4 o 5 anys. Que no cola! Jo he arribat a interrogar els menors d’edat que tinc al meu càrrec. Això ho ha fet la mestra, no? Que bé que retalla la senyoreta X! El nen m’ha mirat sense entendre res o m’ha contestat ingenu quesí, que la senyoreta X és superamable i es va oferir a retallar aquella filigrana inspirada en les figures geomètriques de l’Alhambra.

Àlbums i cançons

A mi m’agrada més veure un cagarro de gerro que sé segur que ha sortit d’unes mans infantils que una labor de punt de creu primorosament brodada per les mans de la mare de la directora. Ho dic per experiència. Conec una mestra, de la qual no revelaré el nom ni l’etapa escolar, amb qui m’he passat tardes de juny fent tapes d’àlbums. Jo, de tant en tant, pinto sortint de la ratlla o hi enganxo alguna resta de menjar per donar més versemblança al tema. Una altra versió del cas panellets és quan canten cançons en idiomes ignots, com l’anglès o el bielorús, i els preguntes si saben què significa la lletra i et miren amb estupor, com qui diu:“Mama, per favor, això no importa!” Segur que els mestres han provat

d’explicar als nens la traducció de la lletra i els infants només s’han interessat per si havien de dur camisa o samarreta a la cantada. Però, esclar, si no es canta alguna cosa en un idioma estranger no queda bé, i els pares es queixen, i han tirat milles.

Fenomen universal

Algun malpensat pot dir que tot aquest fenomen només es dóna a les escoles de pagament, i no. És universal i si ho voleu comprovar visiteu escoles pels volts del gener i febrer, quan fan jornades de portes obertes i presenten les millors gales. Com que n’he visitat cinquanta mil cinc-centes puc assegurar que si les criatures d’aquest país fossin les autores de tot el que es penja a les seves classes Catalunya seria la convidada permanent a la Biennal de Venècia. Esclar que ara el director és l’Àlex Rigola i se li podria proposar. Perquè els nens no ho sé, però els mestres són tots uns artistes, i no de manera biennal, no, ells ho són cada dia.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 5 de novembre de 2011

stats