La pitjor mare del món

Anna Manso

A la botiga de mobles

Zoom

Quan vaig a qualsevol botiga amb els MEC (menors d’edat a càrrec) sempre passen coses. De petits m’hauria anat bé poder-los inserir un xip al cul per no perdre’ls als grans magatzems de tall anglès, suec o de la nacionalitat que fossin. Però ara que ja no tenen cap excusa davant del jutge (“Perdoni, és que sóc un nen petit que vaig a preescolar i no sé el que em faig”), de coses en continuen passant.

Matalassos i llits

Avui en dia ja no es despiloten quan em tombo en ple centre comercial. Ja no s’amaguen al pis de sota d’una botiga per fer-me infartar pensant que els han segrestat. Ja no carreguen el cotxet de tot el que els seus braços han pogut abastar mentre hi estaven asseguts (sense pagar res del que havien furtat), però hi ha actituds que no canvien mai.

Fa pocs dies érem amb els MEC núm. 2 i 3 en una botiga de mobles no sueca, i esperàvem que ens atenguessin. Els MEC estaven avorrits i es queixaven sorollosament, per això el pare de les criatures i jo vam aprofitar el moment per ensenyar-los alguns dels mobles que podrien anar a la seva nova habitació. Tots els semblaven fantàstics però el petit el que realment va trobar espaterrant va ser la revista de 'Bola de drac' que havien deixat d’'attrezzo' sobre una taula. El mitjà va intentar convèncer-nos perquè, ja que tocava renovar l’habitació, de pas li permetéssim tenir-hi ordinador, televisió i una màquina de massatge de peus.

Van observar una bonica habitació de fill únic i van insinuar-me si no podia desmuntar el meu despatx i cedir-lo perquè cadascú tingués la seva habitació. Els vaig respondre amb la terrible mirada de Margaret Thatcher versus sindicalistes, i ells, rendits a l’evidència, van provar d’obrir la llitera plegable que “podria” anar a la seva habitació compartida cinc vegades. Però encara s’avorrien i va ser llavors quan van assaltar la resta de la secció de llits. Primer es van estar una estona més que llarga testant els llits electrònics que pugen i baixen amb un comandament a distància. Com que semblava que respectaven de forma escrupolosa les nostres instruccions els vam deixar fer. Fins que quinze minuts després vaig témer que acabessin plegant-se sobre ells mateixos i els vaig suggerir-manar que s’aturessin. Després van provar tots els matalassos en existència i van concloure que ser provador de llits era gairebé tan sensacional com ser provador de videojocs.

Daus

El pare de les criatures, per distreure’ls, va organitzar-los una mena de partida de l’oca. Havien de llançar un dau de drap que hi havia de decoració i després calia que saltessin de catifa en catifa. El joc va començar suau però al final es van emocionar tant que vam haver d’invocar George Orwell i vam inventar-nos que tota la botiga estava controlada per càmeres, i que ens podien reclamar qualsevol dany i perjudici. Però encara ens quedava una estoneta, i llavors, quan ja eren a la secció dels armaris obrint i tancant portes i extraient i amagant prestatgeries d’aquelles que van amb guies de rodetes, la veu celestial del dependent ens va avisar que ja ens podia atendre. Ells, en lloc de celebrar-ho, es van queixar tan sorollosament com quan hi havíem entrat, i quan va ser l’hora de marxar semblava que els arrenquéssim un queixal. Però ara, a diferència de quan eren petits, ja no provo de raonar amb ells, ni d’entendre’ls, tan sols deixo que tot passi, fins que tornem a entrar a una botiga i el fenomen es torni a repetir. Paciència.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 27 de juny de 2015