La pitjor mare del món

Anna Manso

I ara què fem?

Zoom

Resulta que, després de deixar-me el pressupost equivalent a quatre quotes d’autontos... vull dir d’autònoms, en ordinadors portàtils (dos ordinadors, una pantalla i un altre ordinador perquè el primer ja s’havia mort) per als menors d’edat a càrrec números 1 i 2, la despesa ha estat en va. L’OCDE ha publicat un informe en què mortifica els progenitors pagans (aquells que hem pagat i ara invoquem el nom d’Odín en venjança) notificant-nos que els ordinadors i tauletes no milloren els resultats acadèmics. Molt bé. I ara què fem?

Marejats

Els progenitors imperfectes ens sentim marejats a l’hora de saber cap on tirar a l’hora de triar línia educativa: escola lliure, escola activa, escola catalana (?), escola innovadora, escola futurista, escola lliure però només a estones, escola la que et toqui, escola de tota la vida (?), escola Blade Runnerista... ai, no, aquesta me l’he inventada. Per sort, hi ha qui ens ajuda.

Gràcies al suplement Criatures he descobert que sóc lurista, és a dir, seguidora de les idees del filòsof i mestre Gregorio Luri. A cada nou article que publica m’entusiasma més i més. El trobo tan raonable que no crec que tingui gaire predicament. Perquè el Gregorio Luri n’està fins al capdamunt de tots els experiments pedagògics que s’endeguen amb alegria sense el contrast de les dades científiques que en certifiquin les seves bondats. I això, no està de moda.

El que es porta és tot el que sigui nou. Moltes d’aquestes novetats són noves de debò. Però d’altres són més velles que l’anar a peu però ens les colen com a invents d’ara mateix. Penso, per exemple, en les escoles lliures. Fa uns anys vaig llegir La tieta Mame, de Patrick Dennis, publicada originalment l’any 1955. A l’acció hi apareixia una escola amb una vocació més que lliure, tractada amb altes dosis d’ironia. Res de nou sota el forat d’ozó. També se’ns ha venut l’adveniment de la tecnologia com LA solució a tots els problemes. I no parlo només del programa 1x1, també de les pissarres digitals, les tauletes digitals, els exercicis online, etc. Pel que he vist a casa, el sistema té avantatges però també molts inconvenients. La lectura esdevé superficial, i l’escriptura, residual. Cliques. Cliques molt, això sí. Pensava que eren manies de servidora, que sempre està amb el nyec-nyec de pensar que a casa tot va pitjor que a les llars alienes. Però l’OCDE ho ha deixat claríssim: la utilització d’ordinadors no millora necessàriament el rendiment dels alumnes, i el seu ús excessiu l’empitjora. I que als països que no utilitzen els ordinadors per fer deures els alumnes han millorat més en lectura que als que sí que l’utilitzen. Llavors potser toca canviar...

Experiències consolidades

Potser sóc una aixafaguitarres, però totes les noves experiències basades a ajuntar assignatures, aules, etc., m’estimo més mirar-me-les des de la barrera i esperar les dades científiques que m’assegurin que l’encerten. De les novetats només defenso sense embuts el projecte Voxprima de pictoescriptura, en el qual participo, perquè entre altres coses compta amb una validació de les dades i els resultats (excel·lents).

Per tant, mentre ningú em respongui amb claredat i dades a la mà sobre què cal fer i cap on hauríem d’enfilar, procuraré no marejar-me i trobar l’equilibri entre tantes tendències educatives. Ah!, i evidentment seguiré llegint el Gregorio Luri per carregar la bateria del sentit comú.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 26 de setembre de 2015.