La pitjor mare del món

Anna Manso

WhatsApp

Zoom

Estic espessa. He passat el cap de setmana fora, a Còrdova, amb el pare de les criatures i uns amics, i el meu cap encara és allà, bevent fino, menjant tapes i rient... Perquè hem rigut d’una forma, que si als quinze anys et diuen que als quaranta-sis arribaràs a riure d’aquesta manera, no t’ho creus. Per això avui m’és igual sentir el cap com un cumulonimbus, perquè ha valgut la pena, i hauria sigut perfecte... si no hagués sigut pel WhatsApp.

Revers tenebrós

El WhatsApp és útil com a eina de comunicació. Molt útil. Va bé per fer-los morir d’enveja enviant-los una foto de la tapa de pescadito que ens estem clavant. Per avisar-los que arribem a tal hora, tot i que sempre mentim i diem que arribem mitja hora abans del que en realitat arribem. O mitja hora més tard (cal despistar, cal despistar). Però també té un revers tenebrós, que m’engoleix com si fos un Anakin Skywalker qualsevol.

Quan sóc fora sense els MEC no és pas perquè me’ls hagi deixat oblidats, com qui s’oblida les calces de recanvi. Ho faig expressament. Vull desconnectar de la meva existència maternal i per això el WhatsApp es converteix en una eina de l’Imperi Galàctic. Perquè quan veig un missatge d’un dels dos MEC que diu “Mama”, sé que el missatge següent no dirà “T’enyoro molt”. No ho diu mai. I si parlessin d’enyorament matern trucaria als seus avis per demanar-los que els posessin el termòmetre. Però podrien enviar-me un acudit sobre el bacon i l’OMS en lloc de fer el de sempre: a) demanar-me alguna cosa delicada, b) cagar-se en algun dels seus germans o circumstàncies vitals, com estudiar o haver d’anar a algun lloc on havíem quedat que anirien.

Desconcentració

Jo, llavors, em desconcentro de la meva desconnexió. Sóc a Còrdova calculant si tinc prou pressupost per firar-me unes arracades amb què estaria tan i tan estupenda, i al moment m’he d’aturar per enviar les emoticones del mico que no hi sent. Torno a les arracades i al càlcul mental del pressupost i el WhatsApp dels pebrots torna a sonar. La meva broma no ha colat i al moment oblido que n’arribaria a estar de glamurosa amb aquelles arracades sublims. En lloc seu envio unes ordres furioses per WhatsApp que semblen la felicitació de Nadal d’Angela Merkel al poble grec. Els meus amics em miren, desconcertats, i jo em conjuro per no tornar a mirar el WhatsApp. I ho aconsegueixo bastant. Només llambrego les notificacions, veig que són del MEC en qüestió, activo el mode avió, llegeixo el missatge, surto de l’aplicació i torno a activar el paquet de dades.

Però l’endemà la cosa es torna a activar i no tinc més remei que contestar. Tot i que m’adono que no sóc l’única. Els meus amics també whatsappegen. Ho fan per gust, s’escriuen amb amics, amb la família. Som aquí però no hem marxat d’allà. La primera nit, per fer la broma, els he requisat els mòbils, però ara no puc tornar a fer-ho. Perquè tampoc em puc requisar el mòbil a mi mateixa. És un cercle diabòlic. El cantó fosc de la força que ens atrau. I, llavors, de sobte me n’adono i deixo de contestar. I al tren de tornada em juro a mi mateixa que la propera vegada em comportaré com una cavallera Jedi i em descuidaré el mòbil i ja està. A més, si passa res greu, ja es desconcentrarà el pare de les criatures. Ell és més tipus Han Solo i això dels cavallers Jedi li agrada, sí, però mentre pugui dur mòbil, escriure whatsapps i fer la seva. Doncs ja està.

Publicat al suplement Criatures el dissabte 21 de novembre de 2015.