La pitjor mare del món

Anna Manso

Verdura no és tortura

verdura.jpg Zoom

verdura.jpg

Parlem clar, hi ha massa nens que mengen escalivada. O tàrtar de salmó.O bulgur amb síndria. O qualsevol marranada que faci quedar els pares com uns gurmets i el nen com una mena de petit Ferran Adrià. A casa meva no, esclar. Sempre és a casa dels altres. Uns altres formats per famílies repel·lents que expliquen excursions gastronòmiques que et fan sentir una mare primitiva, grollera, bàsica, la progenitora de nens amb gustos unidireccionals. No és normal que als menors d’edat els entusiasmi el suflé de peus de porc. Com pot ser que no s’hagi iniciat una investigació per establir el lligam entre aquesta sospitosa distorsió del gust i l’expansió de les xarxes wifi?

Rebel·lió!

Segurament perquè no n’hi ha cap de lligam. Com tampoc no hi ha cap distorsió del gust. Només hi ha adults delerosos de lluir nen, com qui llueix la insígnia de diamants del club de petanca. Ara dir que els nens mengen de tot, queda bé. Doncs ja n’hi ha prou. Aquesta és la rebel·lió d’una mare que ja n’està fins als cabells blancs de la coroneta de fer veure que és Mary Poppins. I no és perquè no ho hagi provat, no. Perquè ser la pitjor mare consisteix a haver-se empassat un pou de veritats que no hi ha manera de digerir i que se’t faci un nus de macramé al sistema digestiu i que et repeteixis ximpleries de l’estil: “Deu ser que ho faig malament”. I fas de tot, com aquell dia que, desesperada, vaig comprar colorant de color blau i els vaig servir crema d’espinacs. Esclar, no els vaig dir que era crema d’espinacs sinó crema de gominoles. I se la van empassar tota. Amb recança, amb certa desconfiança cap a una mare que saben que és capaç de tot per fotre’ls un gol. I els hi vaig ben colar. O això em pensava, perquè quan van acabar em van dir que estava molt bona la crema d’espinacs blava. Però que no en pensaven menjar mai més. I en aquell mateix instant vaig dimitir. Que em perdonin les autoritats però ja no podia més. Que mengen només dos tipus i mig de verdura? Doncs ja està. Que la gastronomia dels menors d’edat que tinc a càrrec segueix l’estructura dramàtica dels Teletubbies, que repetien una vegada i una altra la mateixa història? Doncs ja s’ho faran.

Verdura no és tortura

Perquè la verdura, tan bona, tan gustosa, tan extraordinària, no és tortura. Ja se la menjaran de grans. Que jo,de petita, si em plantaven al davant un plat de bròquil, hauria anat de pet a denunciar la meva mare a la comissaria per maltractaments, i ara en consumeixo a cabassos sota la mirada anguniosa dels meus fills, que temen per la meva vida si insisteixo a menjar coses tan estranyes. I per si el cuc de la culpa, insistent i podrit, hagués gosat atacar-me, al setembre el doctor Carlos González va escriure el cop d’efecte final. El doctor, company de suplement, guanyador del primer premi La pitjor mare del món, categoria llista d’honor, i persona raonable, va escriure un article en aquest mateix espai en què afirmava que els adults no podem fer res perquè els nens mengin un aliment que no els agrada. RES. NIENTE.NADA. I qui sóc jo per desmentir el Carlos González, sobretot quan diu coses que em faciliten tant la vida mental? Així doncs, si sempre volen menjar les mateixes coses i d’aquí no en sortim, ells s’ho perden. I que les provatures quedin per quan van a casa dels oncles, tietes i amics que els accepten com a convidats, tu.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de novembre de 2011