La pitjor mare del món

Anna Manso

Uniforma que alguna cosa queda

uniformes.jpg Zoom

uniformes.jpg

Fa anys que faig el préssec. Ho vaig descobrir fa poc, documentant-me i parlant a Els matins de TV3 sobre la genial idea d’engiponar uniformes escolars als nostres fills. Un tema que cou i porta cua.

Fa temps vaig suportar una pluja àcida de renecs quan vaig amagar tota la roba d’un dels meus fills. La meva intenció era reprimir i redireccionar el gust obsessiu per tres peces de roba de l’armari. Si hagués dut uniforme s’hauria obsessionat per unes escasses peces de roba, sí, però haguessin estat les adequades.

En canvi,jo, com a progenitora nefasta, vaig insistir, i molt, perquè aprenguessin a amortitzar TOTA la roba. Alhora, vaig suar quetxup i altres substàncies tòxiques per ensenyar-los que, a l’escola, només hi pots anar amb els peus d’ànec que t’ha regalat la tieta si ets prou hàbil per encabir-los dins les vambes. I que malgrat et torris de calor, la disfressa de bomber galàctic només es pot dur amagada sota la roba de civil. Pel que he descobert, no calia.

I per què no?

El curs té unes poques setmanes de vida i encara hi sóc a temps. He de parlar amb l’escola dels meus fills i donar-los la bona nova. Al·leluia, el remei d’última generació contra el fracàs escolar i familiar ja és aquí. Sí. Quan implantin l’uniforme, de cop i volta els nens respectaran els mestres; els nanos s’impregnaran d’entusiasme pel coneixement, així, com si res; els índex de comprensió lectora i matemàtica pujaran com l’escuma; les famílies podrem anar de vacances a Tahití de tants diners que haurem estalviat; a casa hi regnarà l’alegria quan ens estalviem les 3.754.158 discussions anuals al voltant de la roba. Tanta, que no ens importaran les 3.754.158 discussions sobre l’uniforme.

I això no és tot. Les ànsies de ser Paris Hilton s’esfumaran. Els alumnes se sentiran tan iguals i tan solidaris els uns amb els altres que les famílies acabarem muntant un poblat amish. I quan arribin a casa trauran la pols, estendran rentadores, planxaran uniformes i passaran els apunts a cal·ligrafia xinesa.

Dubtes existencials

L’escola haurà de fer algun ajust curricular. La diversitat, per exemple. El més probable és que es triï el que utilitzen el 99,9% d’escoles que opten per l’uniforme: pantalons per als nens, faldilles per a les nenes. En aquest cas només caldrà obviar a classe qualsevol referència a la igualtat de gènere. Tampoc es treballarà l’acceptació de la diferència per no rebre demandes civils per incoherència en primer grau. Molt important, per mantenir l’efecte igualitari es prohibirà tota interacció dels alumnes més enllà de les parets de l’escola per tal que cap d’ells s’adoni que a casa el Pepet hi ha jacuzzi i que a casa de la Pepeta hi ha puntals per evitar-ne l’ensorrament.

Trobar referents

Les famílies que no es puguin pagar l’uniforme podran seguir les classes via videoconferència. I les que sí, tindran una línia de crèdit especial per comprar nous uniformes (la ciència encara no sap com eliminar els estrips), el vestuari que els nanos duen a les tardes i als caps de setmana. I, per fi, ens assemblarem a societats de llarga tradició uniformadora com l’anglesa i el seu gust per cremar edificis... vull dir, la finlandesa... Ai, no, que allà no en gasten. Tant és. Ens assemblarem a nosaltres mateixos. Fa quaranta anys. Quin mal rotllo.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 24 de setembre de 2011.