Sucre

Ser una mare nefasta no vol dir viure instal·lada en l’immobilisme. Tot el contrari, participo in aeternum en una volta ciclista per etapes, sempre les mateixes: intentar fer-ho bé, fracassar, caure en el sentiment de culpa, abjurar de la perfecció i el sentiment de culpa, tornar a intentar fer-ho bé, fracassar... però amb un matís important. El sentiment de culpa cada cop és més petit, gairebé inexistent, i l’etapa d’abjuració de la perfecció guanya molt sovint el mallot rosa, groc o del color que em rota en aquell moment. Malgrat les llargues i pròsperes estades en l’etapa de feliç absentisme de culpa, de tant en tant hi ha algun fet que m’empeny a moure el cul cap a l’etapa de perfecció i que em llança de cap a la desgràcia. Aquesta vegada ha estat l’article d’una revista en què s’afirmava que l’excitació i la tendència a la hiperactivitat dels nens tenen dos culpables: el sucre i la xocolata. El petit Tot i les dificultats intrínseques vaig dir-me que tampoc passaria res per fer algunes reformes estructurals. Això sí, m’ho vaig posar fàcil i vaig començar pel més manipulable, el petit, el que he aconseguit que mengi avellanes, iogurt de soja i peres amb alegria. Fa dies va tenir un atac de nostàlgia i va demanar per esmorzar farinetes. Li vaig servir unes farinetes endolcides amb no sé què d’arròs i amb no sé quants cereals ecològics. Acabades de preparar, les farinetes van expulsar una oloreta pudenta i dolça que va perfumar tota la casa. Vaig fer com si aquella olor repulsiva no hi fos i vaig servir el menjar amb el meu millor somriure. Acte seguit vaig fugir a fer el primer que se’m va acudir. En un minut, el petit se’m plantava al davant per declarar: “Són una caca. Te les menges tu!Jo vomito!” L’endemà vaig intentar colar-li el mateix esmorzar, aquesta vegada enverinant-lo amb xocolata en pols. I ni així. El mitjà Amb el petit no cal amoïnar-s’hi, em vaig dir. Ja menja prou bé. El següent objectiu va passar a ser el mitjà, un nen fòbic a tota fruita i verdura. Després d’estudiar a fons els hàbits de consum vaig detectar un punt dèbil: el berenar. Surt tan afamat d’escola que era un bon moment per provar d’endinyar-li una injecció de salut. Amb una gran dosi de fe en mi mateixa vaig omplir una carmanyola de mandarines (pelades,per no complicar la cosa) i pinyons. Els meus ulls van il·luminar-se en contemplar aquell heretge dels bons hàbits cruspint-se el contingut de la carmanyola sense protestar. Fins que, acte seguit, va obrir la motxilla, en va treure un pastisset de xocolata industrial i se’l va empassar. I ja anava a encetar-ne un segon quan li vaig arrabassar de les mans i li vaig fer confessar l’origen de la mercaderia: l’avi. La realitat Sé què passarà i què es tornaran a intercanviar el menor d’edat i l’avi quan es tornin a veure,i sé que tots els meus intents de fer-ho bé toparan de nassos amb la realitat. La meva croada antidolços a la vena hauria d’haver tingut en compte el calendari i les festes tradicionals del barri de Barcelona on visc, Gràcia. El 3 de març hi plouen caramels durant 12 hores per celebrar la festivitat de Sant Medir. Quina autoritat moral tinc per lluitar contra els glúcids després de recol·lectar cinc quilos de caramels? Cap ni una. Així doncs, admetré de pressa el fracàs i em tornaré a endinsar en l’etapa d’oblit de la perfecció. Una etapa dolça, sí, però sense contraindicacions. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 24 de març de 2012