La pitjor mare del món

Anna Manso

Sant Jordi

Zoom

La professora de català de la gran dels menors d’edat a càrrec (MEC) feia dies que m’havia trucat per convidar-me a l’escola el dia de Sant Jordi. Volia que fes un breu discurs abans del lliurament dels premis dels Jocs Florals de secundària. Havia estat una proposta instigada per la MEC i no vaig dubtar a dir que sí. Però en penjar, la suor freda i repunyetera de la progenitora d’ adolescentis comunis va començar a regalimar-me orelles avall. Si l’espifiava allà dalt de l’escenari, els dos grans dels MEC no em tornarien a dirigir la paraula. No, pitjor, que això de la mudesa podia ser una bona cosa, segons com. Si els feia quedar en ridícul hauria perdut per sempre la partida de Sant Jordi.

El crim del ‘powerpoint’

“Mama, a veure què et poses. Sobretot no vagis vestida com una vieja ”. No sé què em va doldre més, si el barbarisme, la desconfiança en la meva capacitat de glamur o la irrupció de la censora-castradora amb tanta antelació. Vaig fer-me la sorda. Però el dia 22, quan va venir a preguntar-me pel meu vestuari, vaig accedir a jugar a l’estilisme d’estrella de Hollywood el dia abans dels Oscars. Sobretot perquè vaig detectar-li un cert patiment sincer per la meva imatge (i de retruc la seva). I perquè si accepto i proposo de col·laborar amb les escoles dels MEC és per compensar-los una mica pels milions de moments nefastos i oblidables com a progenitora, no per afegir-ne un de més.

Així que vaig deixar que m’ajudés a triar un aspecte presentable i digne, a la vegada que modern i ensenyable. I llavors va venir la segona part, i aquesta no només de part de la gran sinó també d’un mitjà encuriosit i neguitós: “Mama, i què diràs?”

Feia dies que hi rumiava. Aquells deu minuts que l’escola m’havia regalat eren una oportunitat d’or. Dalt de la tarima. Darrere el faristol i parlant a través d’un micròfon, jo no seria la pitjor mare del món. Seria una senyora amb un missatge que escoltarien. (Al·leluia!!!) I que podria colar! Sí. Havia de pensar bé el contingut del parlament. Allà dins hi podria incloure càrregues de profunditat. Com qui no vol la cosa, vestida ben bufona, fent de senyora interessant que parla amb micròfon, els inocularia un verí que tant me fotia que deixés rastre o no. Un crim perfecte. El crim del powerpoint. Un crim a cara descoberta, perquè a la gran vaig avançar-li el què, vaig fer-la servir de públic d’assaig i vaig aprofitar una burla que em va disparar sobre el tema (“Sí, sí, tu vés dient que jo...”) per incorporar una nova diapositiva mortífera.

L’acte

El dia 23 a les 9 en punt era dalt de l’escenari, asseguda amb la màxima naturalitat de què vaig ser capaç. La sala d’actes es va omplir i vaig exposar els meus arguments: cal que llegiu perquè us volen distrets, que no penseu, que només sigueu uns babaus superficials, i si llegiu teniu moltes més possibilitats de pensar, de crear i de ser lliures a través de la paraula. Pam. Ja estava. Vaig acabar, em van aplaudir, i dues hores després, en acabar la festa dels Jocs Florals, els dos MEC van venir a xiuxiuejar-me a l’orella les paraules més boniques de tot el dia: “Molt bé, mama, ho has fet superbé”. Coi! Havia funcionat.

I, a sobre, al migdia, la gran em va regalar una torna. Múrria, va somriure i va deixar anar: “Aquest matí he recomanat el teu llibre a la ràdio. I ho han dit per antena. A veure, perquè recomani tothom el que sigui, jo recomano el teu, o no?” No me’ls mereixo.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 3 de maig de 2014.

ANTERIOR

Nines

SEGÜENT

A la cuina