Criatures 29/04/2014

Salut

3 min

Em llevo i em discuteixo amb un dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC). El fet físic de llevar-se i el destorb psicològic de discutir-se estan separats només per uns escassos vint minuts. La discussió és agra i roent, de les que haurien d’estar prohibides per la Convenció de Ginebra. El dia no ha començat bé. Les discussions de primera hora tenen el fatídic do de descargolar-me el cervell. El MEC en qüestió i jo ens enganxem darrerament en discussió rere discussió com dos enzes. I com dos enzes no sabem deixar de fer-ho. Però després d’esmorzar, i malgrat el malestar que m’ha quedat, em cargolo de nou el cervell i me’l collo ben collat. El que em disposo a fer en sortir de casa ho demana i vull estar bé i vull poder dissimular la meva natura de progenitora infecta. A la Vall d’Hebron Amb un grup d’escriptors, i sota la bandera del CLIJCat (Consell del Llibre Infantil i Juvenil), avui visitem nens i adolescents ingressats en hospitals que el dia de Sant Jordi no podran visitar les paradetes i llibreries per triar i comprar el seu llibre. Nosaltres anem a la Vall d’Hebron, però hi ha més escriptors que faran el mateix per tot Catalunya. El Pau Joan Hernàndez, escriptor i amic, em demana què tal per casa i jo bufo. Ell, per fer-me riure, m’explica que el seu gran, a classe, mentre s’empolainava les rastes amb una agulla de ganxet, es va clavar l’arma empolainadora fins al punt que va travessar-li la mà. Els metges i residents de l’hospital on el van dur per curar-lo mai havien vist res d’igual. Jo, en sentir-ho, efectivament ric, perquè és una animalada i perquè les animalades dels MEC aliens encara fan més gràcia. Més relaxada i amb l’incident sísmic matinal oblidat, enfilo cap a l’aula hospitalària amb la resta del grup. Allà ens reben les mestres i ens expliquen que anirem habitació per habitació. Que, esclar, només visitarem els petits i mitjans malalts que s’han d’estar a l’hospital uns quants dies. Alguns, mesos. Un cop informats, ens separem en dos grups i comencem aquesta visita tan especial per l’Hospital de la Vall d’Hebron. La visita Amb la Montse i la Laura, dues mestres sensacionals de l’aula hospitalària, visitem petits universos encabits en les quatre parets de les habitacions. Tothom ens rep amb un somriure, agraïts pel detall, i es miren els llibres i els dibuixos que els fan les il·lustradores, la Mercè Arànega i l’Eulàlia Sariola, amb delit i curiositat. Encantats. Xerro amb l’Iris, amb l’Iker, l’Ulises, el petit Guim, el Jan, la Paula, la Jana i uns quants més, i procuro mirar-los als ulls i veure’ls com són més enllà de tubs, vies i totes les evidències físiques del motiu pel quan són allà. Xerrem, riem, parlem de llibres, dels que ens agraden i dels que ens fa mandra acabar. Els explico de què van els contes per fer-los venir ganes d’obrir-los i que les pàgines els teletransportin més enllà de l’hospital. M’adono que escriure té sentit. Torno a parlar-hi. Ens posem bates, mascaretes, guants. Ens les traiem i tornem a recórrer passadissos per anar a una altra habitació-univers. I quan acabem parlo amb el Pau Joan, fora, i li dic que les discussions del matí no tenen cap importància. Ni una. No sóc una de les mares, pares, avis i àvies que són allà, ferms i sòlids, fent rutllar l’univers de l’habitació. Només sóc una progenitora a qui truquen de l’escola per avisar-la que el petit dels MEC està malalt. Només té angines. Ves, quina ximpleria. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 19 d'abril de 2014.

stats