La pitjor mare del món

Anna Manso

Resignació

que-lhabitacio-MEC-Vam-llit_ARAIMA20140712_0001_5 Zoom

que-lhabitacio-MEC-Vam-llit_ARAIMA20140712_0001_5

Casa meva és una mena de trencaclosques que anem muntant i desmuntant de manera crònica. La vida laboral i familiar ens passa per sobre i on abans s’hi revelaven fotos en blanc i negre i color ara s’hi positiven ous ferrats amb xistorra i amanides i carn a la planxa, i el que era un espai de pas ara ha sigut okupat per l’habitació dels dos menors d’edat a càrrec (MEC) masculins de peus tòxics. Però en tots els canvis, anades i tornades hi ha una constant: quan el pare de les criatures i servidora planifiquem l’ús d’una estança mai dels mais aquell ús és respectat.

Joguines

En els temps llunyans en què a casa només hi campava una MEC espitada i menuda vam aprofitar una habitació buida per muntar-hi una estança de jocs. Que ingenus. Dues setmanes més tard tots els jocs s’havien traslladat màgicament a la sala menjador. Vam tornar a iniciar el trasllat de joguines sorolloses, el pianet infantil surrealista i els milions de ninos i peluixos als quals la MEC mai va fer ni cas. Va resultar ser una maniobra inútil. La MEC va decidir jugar a tot arreu (lavabo, cuina, sala, passadís, armari, cossi de la roba bruta) excepte a l’habitació de jocs. Vam abandonar la lluita no per resignació sinó perquè un nou MEC estava en camí i l’habitació dels jocs va a passar ser la de la MEC rebel i tossuda.

Les joguines van ser traslladades a un armari del pati, un gest igualment absurd perquè de nou van teletransportar-se màgicament a tot arreu menys al lloc que en teoria se’ls havia assignat. I les habitacions respectives, amb prou espai per jugar, tampoc mai van ser usades més que per dormir, ser desendreçades, ser endreçades i ser molt desendreçades altra vegada. Els MEC van resultar treure un gen felí i, com els gats, es resistien a jugar al seu aire i només ho podien fer de forma còmoda en espais amb una densitat de població igual o superior a Calcuta. O fora de casa. A fora de casa tot sempre era més interessant tot i que plogués, nevés i fotés un fred perfecte per pescar virus i saltar-se una setmana d’escola.

La sala d’estudi

Igual fortuna va tenir l’exigida reforma de l’habitació de la ganàpia dels MEC. Vam invertir l’equivalent als futurs bràquets del mitjà o el petit en una llitera amb el llit de sota plegable perquè les amistats s’hi poguessin quedar a dormir. Doncs bé, el darrer informe de l’IELPMM, l’Institut d’Estadística de la Pitjor Mare del Món, revela que el llit de sota s’ha desplegat només en un 7% de les ocasions i en l’altre 93% l’element convidat i la MEC han compartit llit o han envaït lliteres i llit niu de l’habitació dels MEC masculins. A preguntes de l’IELPMM sobre el motiu de tan misteriosa actuació la resposta majoritària ha sigut un “Ai!, quina mandra treure les coses de la taula, plegar-la, moure el buc de calaixos i obrir el llit”. Caguntot.

I, sense que sorprengués, quan el pare de les criatures va traslladar l’estudi fotogràfic fora de la llar, i la sala que ell ocupava va passar a ser l’espai “per estudiar”, tots vam saber que en realitat la denominació era un eufemisme. De fet, hauríem d’haver sigut sincers i admetre que allò era un espai “per al que ens doni, els doni la gana”. Sí, perquè ara que he fet un màster en imperfecció materna planifico i comunico la planificació el màxim de seriosa (tu, mai se sap quan pot colar). I després, el que diu el títol de l’article. I amb alegria!

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de juliol de 2014