Criatures 05/03/2015

Regressió

3 min

Veiem una pel·lícula escarxofats al sofà. Ara toca la seqüència del naixement del fill del protagonista, que s’emociona quan acull el petit bolic de roba i vida que ho canvia tot. N’he vistes tantes, de seqüències d’aquestes al cinema i a la televisió, que la regressió fulminant m’agafa per sorpresa, perquè, de sobte, com si fos Marty McFly, el protagonista de Back to the future, ja no sóc a casa, ni és de nit, sinó que torno a ser a les 11 i 10 minuts d’un matí de juliol i falta un minut perquè esdevingui la pitjor mare del món.

Sorpresa

Falten seixanta segons i el pare de les criatures somriu, tot i el paquet de galetes de xocolata que s’ha fumut a cent per hora per fer-se passar l’ensurt. El magne esdeveniment estava previst per a tres setmanes més tard, però el destí ens ha enviat un missatge preclar de com serà la nostra vida des d’aquest moment. Jo segueixo fent el que he de fer i com si fos a l’interior d’una pel·lícula vintage sento com el metge pronuncia la frase “És una nena”, perquè la menor d’edat a càrrec (MEC) que acaba d’estrenar vida ha deixat clara la seva disconformitat amb les etiquetes, negant-se a deixar-se veure bé a les ecografies.

És una nena, petita, de cabells abundants i foscos, i me la posen sobre el pit per uns instants. Me la miro somrient i desconcertada perquè la seva pell ve recoberta d’una substància estranya i té un to incert. La infermera m’aclareix que això és la vida real i no una pel·lícula, vintage o no vintage, i els nadons neixen amb aspecte poc glamurós i un color incert que desapareix al cap de pocs instants. Així és, i, tot i que ha nascut abans d’hora, la petita MEC no necessita incubadora i aviat ens fa saber que és tot un caràcter.

Serà ella qui em faci la pitjor mare del món. Qui em planti davant dels morros la diferència entre realitat i ficció, i em faci madurar a cop de còlics, son i rialles. De ser el que a ella li dóna la gana de ser i no un clixé. De desprendre una energia que mai s’acaba. Però en la meva regressió encara no ho sé. Bé, ho sé jo que observo però no ho sap ella que acull el petit bolic de roba i vida que tot ho canvia.

Callo

I m’agradaria explicar-li que no cal que s’estressi tant i oferir-li milions de respostes als milions de preguntes freqüents i no freqüents que es farà. Però em reprimeixo. Una, perquè ves quina gràcia, si jo ara pogués passar-li el manual potser no seria aquí, escrivint aquests articles, encarnant aquesta personalitat de pitjor mare del món que tant m’agrada. I dos, perquè sé que no m’escoltaria gaire. Ella, jo llavors, es creia molt llesta, molt, i calia que se la fotés (me la fotés) de lloros unes quantes vegades. Potser per això la deixo amb la petita MEC en braços, mirant-se-la al·lucinada d’haver estat capaç d’haver creat una cosa tan perfecta, que cap guió, cap dels llibres que encara no ha escrit, res del que sigui capaç d’inventar podrà superar. Només els dos MEC que ella no sap que tindrà podran igualar-ho.

Dos moments, els dels seus naixements, completament diferents, no només per l’estació -l’hivern-, sinó també perquè jo ja no era igual i la mirada en rebre el petit bolic era forçosament diferent. Però hi ha alguna cosa que perdura sempre, la sorpresa de conèixer-los, de veure’ls els ulls per primera vegada i de poder olorar la seva pell. I de no oblidar mai, per molts anys que passin, els tres instants que ho van canviar tot.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 07 de febrer de 2015.

stats