Polls, la pregunta del milió

Fa setmanes que em ronda pel cap una pregunta existencial que, per culpa de l’abducció de Nadal, no he pogut respondre amb encert i que ara, amb la tornada a la normalitat, m’ha vingut al cap de nou. Bé, al meu cap i, especialment, al cap d’algun dels meus fills, que ha tornat a gratar-se amb delit: per què existeixen els polls?

Formulacions i respostes Per ser sincera confessaré que la pregunta me la vaig formular d’una manera més mediterrània i volcànica: per què repunyetes han d’amargar-me i situar-me al límit de l’existència el càstig dels polls i la mare que els va pondre? Caguntot! Si fos catòlica podria afirmar que els polls són una prova que ens envia el Senyor, però fa temps que em vaig desapuntar del club i ara em trobo que les respostes són una mica més difícils d’encertar. Però, malgrat la dificultat, n’he aconseguit unes quantes. La primera és poc satisfactòria perquè ens situa enmig de la cadena tròfica d’uns éssers execrables. Els polls existeixen per xuclar-nos la sang i que algú se’ls cruspeixi. Punt.

Més respostes Als humans, però, no ens agraden les respostes que ens acosten a l’animalitat i per evitar-les ens compliquem la vida cercant-ne d’altres. Filosofem, vaja. Jo no en sóc una excepció, així que en deixo anar una de més elevada: els polls existeixen per deixar al descobert el que les persones tenen de bo i de miserable. Gràcies a un poc subtil interrogatori al menor d’edat que tinc a càrrec que patia la infestació de torn, he estat capaç de detectar les famílies poc solidàries de la classe, aquelles que per sistema envien els fills a escola amb insectes saltadors al cap, les que creuen que la natura ha de seguir el seu curs sense intervenció de pintes, locions, xampús, suavitzants, olis, ungüents i l’acció mecànica dels dits. I, al seu torn, els polls de la punyeta m’han permès adonar-me que hi ha bones persones que t’expliquen el seu mètode exterminador particular, que t’envien quinze enllaços a pàgines web amb informació confidencial de gran valor, que et conviden a formar part de la Lliga Antipolls, gent que sap el que és detectar una invasió de Pediculus humanuscapitis a les deu del vespre d’un diumenge, i fer-hi front, endavant, sense por, implacable.

Respostes de llibre Però no tot pot ser tan elevat o em trairia a mi mateixa. Posats a respondre, he pensat treure quatre peles de tot aquest martiri escrivint un llibre d’autoajuda titulat Els polls o el camí de la felicitat, en què explicaré que els insectes són una oportunitat inestimable de desenvolupar la paciència, l’amistat, l’acceptació, la creativitat, la visió positiva i totes les mandangues d’aquest estil que se m’acudeixin. Paciència per comptar fins a 48 bèsties xucladores d’un sol cap; acceptació per aprendre que no hi ha res a fer, cada vegada que els caps es posen en contacte amb caps aliens són envaïts com aquella insignificant roca de Perejil aquell estiu del 2002; creativitat per idear un sistema d’eliminació prou agressiu i eficaç sense que, alhora, arribi a minvar el funcionament de les neurones que hi ha sota el cuir cabellut afectat; una amistat prou forta per arribar a compartir hores i hores despollant caps de nens i nenes, costat per costat, i visió positiva per descobrir que els fills de les persones que treballen a les farmacèutiques també reben visitants capil·lars. Ei, i si algú té alguna resposta diferent, que me la digui. L’hi agrairé.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 14 de gener de 2012.