La pitjor mare del món

Anna Manso

Perfecció

Ser la pitjor mare del món té grans avantatges. Renunciar a la perfecció, per exemple. La perfecció maternopaternal hauria de ser anatema. Hauria d’existir un formulari on et preguntessin quatre coses abans de tenir un fill. Quatre preguntes de les que tres serien per farcir el qüestionari, per despistar, i l'única important tindria un enunciat com ara “Vol arribar a ser un pare/mare perfecte/a?”. En cas de contestar que sí t’enviarien a fer de mestre de llar d’infants, o a una classe de P3 o a la ludoteca d’una coneguda botiga de mobles sueca durant un any, i un altre, i un altre, fins que veiessis clar que l’única resposta és NO, NO VULL SER UNA MARE/PARE PERFECTE/A.

La renuncia a la perfecció podria entrar de ple en el pla econòmic de Zapatero pel foment de l’economia sostenible, perquè t’estalvia diners en psiquiatres, psicòlegs, llibres, cursets, valerianes, fàrmacs acabats en “in”, whiskys... No cal confondre la renuncia a la perfecció amb l’exercici de la delinqüència i l’abandó dels fills. Ho pot semblar, però no. Es tracta d’aplicar el propi criteri. Però llavors no és exagerat el títol de pitjor mare del món? No, perquè en fer-ho la gent t’odia més que a Fèlix Millet o que a Darth Vader abans de l’escena final del “Return of the Jedi”.

Ni per casualitat acontento als defensors del coallitament, ni als del mètode Estivill, ni als homeòpates, ni als de medicina de tota la vida, ni als de la concertada, ni als de la pública, ni als d’esplai, ni als d’agrupament escolta, ni als vegetarians, ni als de dieta mediterrània, ni als de súper, ni als de mercat, ni als de sense tele, ni als de videojoc, ni als de producte ecològic, ni als de marca blanca, ni als de la disciplina, ni als hereus del hippisme, ni als del piercing, ni als d’arracada de brillantets per a bebès nena, ni als d’Ara va de Bo, ni als del Sonar Kids, ni als de l’anglès i informàtica, ni als de ioga per nens, ni als de turisme rural, ni als d’autocaravana, ni a la sogra, ni a la mare, ni a l’hemisferi dret del cervell, ni a l’hemisferi esquerra,...

Faci el que faci sempre obtinc el mateix, una arrufada de nas. Al principi em desesperava. Ser mare és tan complicat? Ara ja no, m’he abandonat al destí i em penjo tranquil·lament la medalla de pitjor mare del món amb aquella alegria de saber que no cal que m’esforci a millorar perquè no ho aconseguiré. No és una postura de rebel·lia o d’estupendisme, no, no, ho escric des de l’estupor i de la certesa que no sé fer-ho d’una altra manera. I per reblar el clau no me n’avergonyeixo i, fins i tot, tinc la barra d’explicar-ho en un bloc.