Parcs infantils

Des d’aquí afirmo que queda inaugurada la nova temporada de gastar placeta i parcs infantils! A l’estiu en fujo. N’estic fins al monyo. Ja són dotze anys de trepitjar places i el gran perjudicat d’aquest cansament és el petit de casa. Ja no puc més de xuts encertats a la cara, fonts antihigièniques, sorres dubtoses, terres encatifats de burilles i merdes de gos, esgarips eixordadors i senyores llençant qualsevol deixalla a tot arreu menys a la paperera. Com deia Valmont, arribats a aquest punt, no ho puc evitar. He fet prou i de sobres i m’he convertit en una mare d’aquelles horribles (la pitjor, esclar) que esquiva les places i els parcs infantils. Però al meu barri és difícil, molt difícil. Visca a Barcelona, al barri de Gràcia, el barri mare de totes les places del món. Així que de tant en tant, com de nou deia Valmont, no ho puc evitar i pago peatge.

Requisits d’urbanista

Cada vegada que m’assec en un banc incòmode i observo com els nens estan a punt de trencar-se la crisma per culpa d’un gronxador situat al bell mig del parc infantil, m’assalta el mateix pensament. M’imagino la pila de requisits per presentar-se al concurs públic de disseny d’espai ludicoinfantil a l’aire lliure i en visualitzo una de les condicions imprescindibles: no tenir nens. I com a punt extra, odiar tot el que tingui a veure amb els menors d’edat i odiar encara més els seus pares, avis, cangurs, etc. D’una altra manera no s’entén per què hi ha el que hi ha. A veure, anem a pams. ¿Qui ha dissenyat la punyetera font que fa obligatòria la presència d’un adult perquè qualsevol marrec deixi de tenir set? ¿Perquè el coi de botó va més dur que una pedra i el broc de l’aigua està fora de l’abast de tota criatura de menys de set anys?¿I qui decideix sistemàticament que els gronxadors seran al mig del pas? Això si hi ha gronxadors, que hi ha barris que estem castigats sense. Però el que es mereixeria un monument és la llumenera que va instal·lar aquell mític tobogan que acumulava electricitat estàtica al cos del nen quan lliscava avall i que regalava una descàrrega elèctrica al primer que el tocava.

Obrir la plaça

Fa anys, quan era la primera del barri (i la més ullerosa) a arribar a la plaça de torn,m’acabava discutint amb els de la neteja. M’hi discutia perquè arribaven tard i no tenien en compte que hi ha famílies que fan ús del barri abans de les dotze del migdia. I també m’hi discutia quan arribaven abans i tenien l’ocurrència de regar tota la zona infantil i la deixaven totalment inutilitzable. Pel que sembla, és massa esforç pensar que les zones infantils s’haurien de regar al vespre. En el fons penso que eren coses que feia per no adormir-me asseguda a terra, fent veure que mirava encantada com la criatura pujava i baixava del tobogan electrificat.

Quin temps, aquell

Ah, aquells dies de parc i plaça...Perdia nens. M’oblidava les motxilles desades en un raconet perquè no empipessin. Em robaven joguines. Els nens es passaven hores i hores mirant fixament les llaminadures del quiosc fins que l’amo, fart, els feia fora,o, dèbil, els regalava un xiclet... Ara m’he tornat una mare expeditiva que va a la plaça una estona i prou. I que mira entendrida les mares ulleroses que esbronquen els de la neteja perquè netegen tard o reguen la plaça. Llei de vida.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 17 de setembre de 2011