La pitjor mare del món

Anna Manso

Paisatge després de la batalla

Zoom

Dilluns a les 9.45 h del matí. És el moment en què quedaria la mar d’estupenda i elevada si pronunciés alguna frase ben lírica, com ara que a la llar familiar només hi quedo jo i el silenci creatiu. Però no pot ser, perquè el que veig no convida precisament al lirisme sinó al nihilisme. I perquè, si vull ser fidel a la veritat, no puc evitar exclamar-me que només hi quedo jo i el coi de desordre dels pebrots!

Anotacions

Prenc la decisió d’anotar tot el que veig, com si fos una biòloga observadora de la vida dels gats salvatges, amagada rere uns arbustos. El primer que constato és l’estat deplorable de l’hule: arrugues profundes, bassals de llet, penja més per la dreta que per l’esquerra... Al seu voltant, les cadires han fugit espantades, com si la taula fos radioactiva, i cap és on li pertoca. Sota la taula hi ha el comandament a distància del reproductor de DVD. Al prestatge on deso els llibres de literatura americana hi ha el comandament a distància de la tele. Agafo els dos comandaments i els deso dins el calaix corresponent i allà hi descobreixo cinc galetes remullades. Sé que no serà l’única sorpresa del dia. Segueixo al menjador, i a la tauleta cantonera, al costat d’una planta, hi ha un enrotllacables fossilitzat des de fa un mes, i no pas per motius estètics ni perquè la planta sigui elèctrica. Hi és. Existeix. Reposa. Toca els nassos.

Opto per canviar d’espai, però vaig equipada amb un escàner capta-racons i abans de marxar veig a terra una bossa de plàstic on sé que hi ha roba bruta del dia que un dels MEC va dormir a casa els avis, i també una pilota de ping-pong, dos fullets publicitaris de la casa GAME, que irradien missatges subliminars que em nego a rebre, i un mitjó brut. De l’ensurt he tombat el cap i, caguntot!, he captat més desordre, aquest cop sobre el sofà: uns pantalons de xandall, una dessuadora, una pala de ping-pong i una ampolla d’aigua buida. M’obligo a no mirar què hi ha dins un gerro.

Fujo al lavabo a refrescar-me la cara. Sembla que aquí no hi ha res estrany, em dic, i somric i em miro al mirall. Bufo. Reflectides hi veig dues vambes arraulides en un racó i, al costat, una motxilla, una samarreta i un llibre d’acudits. També detecto un paper de magdalena, una altra pilota de ping-pong i un esprai per al mal de coll que algú va fer servir fa dos mesos i que mai més va pensar a tornar a desar a la farmaciola. L’esquelet de plàstic que hi ha inserit dins una ampolla de vidre bufat de Mallorca ja ha passat a formar part de la decoració del bany i no compta.

Encara més ensurts

Sé que quan entri a la cuina tindré un altre ensurt, i el tinc. I a les habitacions i a la sala que tenim per estudiar i jugar en tinc uns quants més. Dins meu ressonen les paraules sentides en alguna de les reunions escolars: és important tenir un lloc per a cada cosa. La frase, ara, em sembla incompleta. També cal que determinats éssers vius es dignin a desar el coi de coses que fan servir als seus refotuts llocs. Una sèrie d’indrets pensats, creats, anunciats i promocionats per servidora i el pare de les criatures. Hem suspès en màrqueting, això és evident. I ells han aprovat en torracollonisme. Per això em tanco al despatx, immune al desastre. Aquesta tarda ja es farà el que cal fer, però ara no. Ara sí, m’assec i escric. I llavors noto una cosa estranya. Caguntot! Qui ha deixat una pilota de ping-pong a la meva cadira?

Publicat al suplement Criatures el dissabte 5 de desembre de 2015.