Orígens

Un festiu intersetmanal d’aquests, que tan alegrement destaroten la falsa idea de rutina d’inici de curs, vaig dur el petit dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) a fer una incursió mínima al parc d’atraccions del Tibidabo. Feia dies que em demanava agafar el funicular, i un cop al parc no ens hi vam poder resistir i ens vam enfilar a l’avió i la roda. De tornada li vaig dir que estava de sort. Servidora no és pas la pitjor mare del món per casualitat i hauria pogut fer com el seu avi Lluís, a qui ell no ha conegut.

Matins de diumenge

El meu progenitor era l’encarregat de treure’ns a pasturar els diumenges al matí, als tres petits. Eren unes hores precioses que garantien el repòs i la salut mental de la meva progenitora, que s’ocupava de nosaltres a temps complet. Nosaltres sempre li demanàvem el mateix: “Papa, volem anar al Tibidabo!” I ell ho dilatava amb un: “Un altre dia, un altre dia”. I ens duia a tots els llocs possibles on no calgués pagar, o no gaire, on ens hi floríem o divertíem segons bufés el vent del nostre bon o mal humor.

El gran dia

Fins que un matí ens va entaforar dins el cotxe, i ens va anunciar que havia arribat el dia. Però va aparcar a la vora d’un camí i ens va explicar que no aniríem al Tibidabo ni en cotxe ni funicular, que allò era massa previsible, nosaltres hi arribaríem a peu. Com era habitual en les excursions amb el meu pare, ens vam perdre. I molt. Quan vam arribar al parc, suats, esgarrinxats i amb greus sospites (ben fonamentades) que aquella vegada la seva desorientació geogràfica havia estat volguda, ell va mirar el rellotge i va deixar anar la temuda frase: “Ui, s’ha fet tard, va, tornem a baixar que ara ja sabem el camí i la mama ja deu tenir el dinar a punt”.

El vaig veure trescar Tibidabo avall amb el somriure sota al nas, orgullós d’haver-nos pres el pèl. I nosaltres, coneixedors del seu sentit de l’humor, no l’hi vam retreure, al contrari, ens vam maleir per ser tan ingenus.

Pares terrenals

Haver estat MEC d’uns pares terrenals és un gran què. Tinc sort d’haver vist com intentaven fer-ho tan bé com podien sense acabar d’obtenir el graduat en perfecció. Els MEC vam fer molts mèrits perquè fos així, ja que teníem caps amb tendència a farcir-se de traus, discutíem per tot, ens negàvem en rodó a ingerir res de color verd, persistíem a obtenir notes per sota del 5, fèiem deures en quinze minuts per seguir llegint El Senyor dels Anells, depuràvem una tècnica per fer el llit estirant només la vànova, encistellàvem tovallons a l’enciamera de plata per sobre el cap de la progenitora, ens aporrinaven, destruíem tot tipus d’objectes materials, afirmàvem haver estat a casa d’una amiga quan en realitat era un amic, endreçàvem a base d’entaforar-ho tot dins l’armari, i tantes alegries més. I ara puc recordar que els meus progenitors tampoc van encertar l’escola on dur-nos a la primera, que també van rendir-se a l’hora d’introduir-nos deu verdures i que feien veure que no sentien segons què. Però que malgrat tot tiraven endavant. Bufaven, sospiraven, s’equivocaven i s’exclamaven, però insistien. Afortunadament imperfectes i presents.

En tornar del Tibidabo vaig passar per casa la meva mare. “Mama -li vaig dir-, tan malament no ho vau fer, al final tots hem sortit de prou bona pasta”. Ella, esclar, hi va estar d’acord.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 4 d'octubre de 2014