La pitjor mare del món

Anna Manso

Nines

Zoom

Seiem en rotllana germanes, cunyades, nebodes, filles, totes xuclant el sol de primavera que ens regalarà pigues, taques, morenor i arrugues. Bon humor. Amb els ulls tancats, enfocant la cara cap a la font de raig UVA natural i gratuïta, algú oferta una caixa de Polly Pockets. “Ni ganes”, responem les altres a cor. Les diabòliques Polly Pockets, unes nines petites amb horribles i infinits microvestits, milions de minisabates i inacabables i endimoniats petits complements, per fi han desaparegut de les nostres vides, i malgrat el relax mediterrani no estem disposades a deixar que ningú ens coli el gol.

Els Pitirolos

La desgraciada posseïdora haurà d’intentar endinyar les nines maleïdes a algú altre, però gràcies a l’intent recordem altres ninos infernals de les nostres vides de MEC i progenitores. Al capdamunt de la llista hi apareixen els traumàtics Pitirolos, uns ninos pretesament infantils que dues de les meves germanes grans utilitzaven per foragitar-nos de la seva habitació als més petits, col·locant-los a la porta, com un crucifix espantavampirs. I, per rematar-ho, a més de l’aspecte de pallasso sinistre, els Pitirolos parlaven gràcies a uns discos de plàstic que se’ls inserien a la nuca ( Matrix no va inventar res de nou). Deu ser per culpa d’aquests monstres generadors de terror que mai vaig jugar gaire a nines. Tenia Nancys, esclar, però no acabava de trobar la gràcia a vestir-les amb el modelet Liceu o la faldilla d’estar per casa i les vaig cedir alegrement a la meva germana petita.

Però la meva fillola Júlia va resultar víctima de dos furors antinòmics: les Barbies i les Tres Bessones. La progenitora de la Júlia recorda amb espant les suarrades que es va clavar ajudant a vestir la nina de formes impossibles. Entaforar una sabata de taló al peu a la Barbie podia resultar més difícil que solucionar el repte urbanístic de la plaça de les Glòries. Per sort, les tres nines bessones resultaven més fàcils d’usar. Llavors servidora recorda que el furor per les trigèmines va durar anys fins al punt que la gran dels meus MEC també el va heretar i uns Reis va demanar la reconsagrada caseta on vivien.

Preparar aquell tros de plàstic fins a convertir-lo en la identificable mansió on vivien la Teresa, l’Anna i l’Helena no va ajudar a fer que empatitzés gaire amb la creació de la Roser Capdevila. Més endavant, però, quan vaig haver d’escriure guions per a dos projectes de Les Tres Bessones, vaig sotmetre’m a una sessió d’hipnosi per enterrar aquelles llargues hores enganxant tones d’adhesius i muntant mobles i complements a la caseta de marres.

A casa

La gran dels MEC tampoc va ser gaire de nines i l’esforç de reconstrucció de la refotuda casa de les bessones no va ser recompensat amb hores de joc. Típic, cap sorpresa. Tot i que, de fet, el nino que va pasturar amunt i avall amb més delit encara el conserva. Es diu Riqui, una mena de Nenuco que duia uns tatuatges per tota la cara que evocaven més Chucky, el nino assassí. Però la MEC, ves, se l’estimava. Però el moment de màxim ús i genialitat de ninos va ser el dia que la MEC va composar la imatge que veieu. Tenia 6 anys i entretenia el petit MEC de casa, que llavors tenia només tres mesos. La MEC ens va cridar: “Veniu! A veure si trobeu on és el Nil”. Vam acudir a la sala, vam mirar al sofà, i us juro que vam trigar uns minuts a descobrir-lo. I vosaltres?

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 26 d'abril de 2014.

ANTERIOR

Salut

SEGÜENT

Sant Jordi