Criatures 10/02/2012

Massa joves per tenir fills

3 min

Conec una

dona que s’ha quedat embarassada als 31 anys. No ha estat un embaràs planificat però sí desitjat, cosa que no ha impedit que les amigues de la seva edat s’horroritzin perquè, oh, mare meva, concebrà un fill, ella que és tan jove! Quan m’ho va explicar vaig notar en els seus ulls una súplica. Volia que li confirmés que no estava boja, que no encaminava la seva vida pel tortuós camí del pedregar i que 31 anys era una bona edat. Vaig intentar ser el màxim d’honesta i només li vaig aportar una informació: vaig tenir la meva primera filla als 30, el segon als 32 i el tercer als 36. Del que va passar després de cada embaràs vaig decidir no explicar-li gaire cosa perquè, total, ella vol tirar endavant l’embaràs i jo, quan m’ho proposo, puc arribar a ser bona persona.

Què ens està passant?

No he pogut evitar donar voltes al fet que hi ha una legió de persones de trenta anys en amunt que consideren que són massa joves per ser pares i mares. La meva primera reacció ha estat d’estupor. Vull dir que en teoria són la generació més ben preparada, i bla, bla, bla, però veig que, alguns d’ells,molts, el dia que a escola es va parlar de la fertilitat decreixent de la persona nascuda dona van saltar-se la classe. Espero que no se saltessin l’assignatura de “guanya pasta per pagar-te un tractament de fertilitat” o algú tindrà un ensurt quan s’hi posi als quaranta i escaig. Però la sorpresa inicial ha deixat pas a la indignació. Què vol dir que són massa joves? I un rave! Ho sento, gent, però us notifico que no sou joves. La publicitat és mentida! La joventut fa temps que es va acabar i ara, als trenta i tants, un és...persona. Persona interessant si s’hi vol afegir pebre. Però no cal. Tanta ximpleria m’emprenya. Un és jove dels 14 als 24. Va, fins als 27. Deu o tretze anys i prou. No cal muntar un drama perquè aquests escassos anys ja han passat.

O juguem tots o ningú

Jo també vull anar al cine tres vegades a la setmana, vull gastar-me noranta euros en una faldilla, vull llevar-me a les onze un diumenge, vull viure amb cent euros al compte corrent i poder dormir a les nits, i no ho faig. I no hi ha dret. Aquí o juguem tots o ningú. I em nego a creure que només els panolis ens dediquem a tenir fills. No, no. La gent llesta i espavilada que està demorant la decisió perquè vol continuar bevent gintònics de color blau que es foti i es dediquin a procrear d’una punyetera vegada. És pel bé de la humanitat. Cal augmentar el nivell de gens llestos i espavilats. Així que, sisplau, prou excuses peterpanianes de “sóc massa jove” i a fer el que cal fer. Que la cosa no està per alegries? Oh, gent, això ja ho sabem els panolis, però volem compartir aquesta experiència amb vosaltres. Repeteixo, excuses zero. I pel que fa a mi, penso seguir amb la meva estratègia de fomentar un mínim conflicte generacional, un petit estímul perquè no s’escarxofin eternament al sofà. Jo no vull que els meus fills, amb trenta i pocs, em deixin anar aquestes cretinades. Així que intentaré convèncer-los que a casa s’hi està bé però que a casa seva, quan toqui marxar, encara s’hi estarà millor. I que sí, que tenen raó, sóc la pitjor mare del món, i la millor manera de demostrar-m’ho i de refregar-m’ho per la cara és tenint fills (insisteixo, quan toqui) i educant-los, com cal. Així, com qui no vol la cosa, espero tenir-los emancipats i amb descendència sense que empalmin el carnet jove amb el carnet de jubilat.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 4 de febrer de 2012

stats