Mandra

Parlo amb l'amiga que té menors d'edat a càrrec (MEC) que no llegeixen i ens expliquem les penes. Totes dues tornem a acabar abraçades, com aquella vegada que ens vam confessar la no-lectura dels fills, nosaltres que ens dediquem a assumptes literaris. Doncs ara tornem a confessar-nos experiències similars: abans de Nadal se'ns va desmuntar la cara i la vam haver de muntar peça per peça quan un dels nostres MEC ens va notificar que les seves notes eren molt poc notificables. Però que molt poc notificables. Ara, amb la cara recomposta (tot i que sospito que alguna peça jo no l'he situat a lloc i per això continuo fent una ganyota estranya), fins i tot en podem fer conya marinera. Una mica. I totes dues ens acabem explicant el primer que ens va passar pel cap quan vam assabentar-nos de les males noves: mandra. Ara? Recordo quan la gran dels MEC va decidir sortir a dir hola al món (dues setmanes abans; que ella sempre ha estat una persona executiva i apressada). A la porta de l'hospital vaig allargar la mà cap a la porta d'entrada. I en aquell moment, quan el que havia de fer era empènyer la porta i entrar al vestíbul, de cop vaig sentir una mandra immensa. ¿Ara, en aquell precís instant tocava parir, postparir, alletar i començar la bonica aventura de ser mare? Caguntot quina mandra!, em vaig dir durant un mil·lisegon. I el mateix em va tornar a passar quan el MEC poc notificable de casa em va lliurar les notes. Vaig llegir el resultat i el meu cap, durant dos mil·lisegons (sí, un mil·lisegon més, l'edat no perdona), va exclamar el mateix: quina mandra... Quina mandra haver de renyar, controlar, remuntar, animar, coachingar, entrevistar-me amb el tutor, fer i desfer. Mandra perquè ja ho he fet altres vegades i em canso de repetir; perquè la versió que em toca oferir és la més poc amable i, alhora, la que requereix més esforç i intel·ligència. Perquè la intel·ligència requereix un esforç (a mi, com a mínim) i tot plegat em pesca cansada i anant de cul per la vida. Una mandra que es repeteix quan sento crits poc fraternals entre elements fraterns. O quan descobreixo que a la nevera només hi tinc coliflor i el rebost més buit que una botiga de queviures de l'antiga URSS. O a l'instant d'assabentar-me que a algú l'han amonestat a l'escola per creure's un imitador del Club de la Comèdia. I que ningú es confongui, no és mandra d'educar, tot el contrari. Però no menteixo quan dic que de vegades tot plegat fa molta, molta mandra. Vull ser simpàtica De vegades somio que durant un mes sóc una progenitora simpàtica. Algú que no cal que es quadri com el general Patton. Que no ha d'anar per casa amb la cara gèlida de la Greta Garbo, que pot arribar a ser la cara de la Bette Davis en crisi, tot combinant-ho amb uns tocs dolços de la Doris Day. Al meu somni durant aquells trenta dies no tot funciona, però quan hi ha errors, els interfectes reconeixen la situació sense sotmetre'ls a tortura i tot és més fàcil de solucionar. I jo també l'espifio però com que no estic tensa faig una coca amb un raig d'anís (sí, sembla que una cosa no té a veure amb l'altra, però al meu somni és així) o puc fer abraçades sense escanyar l'abraçat i a tothom li semblo la mar de simpàtica i coses d'aquestes. Sospito que no cal tenir gaires esperances que el meu somni es compleixi. Així que, mentrestant, no tinc més remei que espolsar-me la mandra. Un, dos mil·lisegons. Ja està. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 8 de febrer de 2014.