La pitjor mare del món

Anna Manso

Llei de vida

Fa poc els menors d'edat que tinc a càrrec van descobrir l'existència d'una assegurança de vida feta a nom del pare de les criatures. Van obrir uns ulls com taronges transgèniques i després es van passar la tarda intentant aconseguir la xifra exacta amb què la família seria indemnitzada si, ningú no ho vulgui, el seu pare la dinyés abans d'hora. Jo, mentrestant, i veient el caire de la conversa ("Però, papa, si et mors perquè caus per un precipici també val?") vaig callar, perquè, de fet, d'assegurances n'hi havia dues i l'altra és a nom meu.

Repartiment

Per molt que vam intentar desanimar la seva curiositat oferint-los la veritat, que els diners de la indemnització serien pocs i que, total, l'assegurança només era per desgravar-nos quatre peles a la declaració d'Hisenda, els seus ulls, que ja havien tornat a la mida habitual, seguien emetent espurnes d'il·lusió i cobdícia. No em vaig amoïnar gens i no pas per un atac de marepitjorisme. Sé que no és insensibilitat, ni tampoc l'aparició d'un instint parricida, i que tot plegat és deu a un fenomen més senzill.

L'esport preferit als dinars de casa els meus pares, quan tots els meus germans i jo convivíem sota el mateix sostre, era repartir-nos els béns materials dels nostres progenitors. Tothom sap a hores d'ara que la vaixella txecoslovaca és meva. Vull dir, serà meva quan la meva mare ja no hi sigui, d'aquí molts molts anys. Per tant, podria dir que els menors d'edat que tinc a càrrec només fan que seguir la tradició familiar, i que quan es discuteixen per les càmeres digitals del pare de les criatures, pel cotxe o per la possibilitat d'instal·lar-se al pis on vivim, només són dignes hereus d'un bonic costum. Però no és així.

Entrenament

A mi em diverteix que, davant dels meus nassos, es plantegin, ni que sigui en clau materialista consumista, el fet de la meva mort. Per molt que, en general, als adults ens aterri més parlar de defuncions que de sexe tàntric amb els nostres descendents, ells de forma natural saben el pa que s'hi dóna. Això no impedeix que de vegades hagin passat èpoques en què els espanti i els faci perdre hores de son adonar-se que un dia es tanca la barraca. Per això mateix em tranquil·litza que en facin conya, que es barallin per qui té més dret a rebre en herència el meu ordinador, o que el petit s'indigni en descobrir que el terme herència implica que s'ha d'esperar molt de temps (de nou, així ho espero) per gaudir del bé material. Ells no ho saben però s'entrenen per a la pèrdua, un entrenament que ja s'ha demostrat que els és molt útil.

Aquest estiu va fer un any de la mort de la seva besàvia, amb qui estaven molt units. Quan el meu pare va morir, el petit no havia nascut i els altres dos tenien 6 i 4 anys i, tot i que els va doldre molt, per una pura qüestió d'edat sé que la mort que recordaran més és la de l'Esther, la seva "abuelita" . El moment no els va agafar per sorpresa perquè ja portava temps malalta i, tot i així, com és normal, van passar un bon tràngol. Però aviat es van refer i van fer el dol a la seva manera. El mitjà, el curs passat, va triar el número 85 per lluir a la samarreta de la seva equipació de futbol, perquè eren els anys que tenia l'Esther quan va morir. I tots tres s'han passat l'any recordant-la i mirant vídeos de quan eren petits i la seva besàvia jugava a picar-los el cul amb un coixí. Per això sé que el que fan és bo perquè, tot i que soni contradictori, parlar de la mort no és més que llei de vida.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 de setembre de 2013

ANTERIOR

Futur

SEGÜENT

L'esplai