Fa onze anys, a les onze i onze, a la sala de parts van produir-se dos naixements, el d'una nena, i el d'un ésser mutant, la pitjor mare del món. A les onze i deu era una persona i a un minut més tard vaig inaugurar la meva nova personalitat.
La prova? Tinc tres fills. Després de dos anys que ho van ser tot menys bucòlics una persona conscient s'hauria plantat. Jo vaig reincidir. Després de quatre anys més que es poden sintetitzar amb la paraula “adrenalina” vaig insistir per tercera vegada i de forma voluntària. No tinc cap mena d'excusa. No puc afirmar allò de “senyor jutge, aquella nit em van convidar a tres mojitos i dues caipiroskas i no sabia el que em feia”. Res.
Només puc culpar a l'alien que hi ha en mi.
Vaig sospitar alguna cosa quan em vaig mirar al mirall, a la tornada de la sala de parts. M'havien sortit dos ulls al clatell i una antena al cap. Les infermeres em van tranquil·litzar xiuxiuejant-me el secret “Això us passa a totes”. Però jo no sóc “com totes” i els ulls em van sortir miops i amb astigmatisme, sense que pogués fer-hi res, incapaç i maldestre com vaig ser per aprendre a posar-me lentilles. Uns anys més tard me'ls vaig operar però amb els quaranta, els dos ulls frontals com els posteriors gaudeixen d'una fantàstica presbícia. En teoria els ulls posteriors són els més útils perquè els fills tendeixen a actuar de forma temerària quan gires cua, però amb tanta fallada tècnica la cosa ha anat com ha anat.
L'antena serveix per captar sons de baixa freqüència, ja sigui per evitar accidents com per tenir capacitat d'espia tipus Missió Impossible. I pel que em van dir les infermeres hauria de ser retràctil, però a mi de retràctil res i he hagut de convèncer a la família i les amistats que era un quist inoperable. I de sons de baixa freqüència fatal. Em va venir de sèrie amb un error de sintonització i només puc sentir Radio Teletaxi. Odio el chopped.
Amb el segon naixement em van créixer dos braços, que m'haurien anat la mar de bé per placar l'energia inesgotable de les dues criatures, però tenen algun problema de connexió que fa que sigui molt difícil d'utilitzar-los de forma coordinada. Tinc quatre braços i l'eterna sensació de no arribar a tot.
El dia que va néixer el meu tercer fill vaig trigar una mica a poder-me alçar per mirar-me al mirall. Va ser tot una mica accidentat i vaig pensar que potser no tindria cap sorpresa. Però sí. Aquest cop la natura alienigena em va oferir una cremallera a la boca. Però deu ser made in Xina perquè a les dues setmanes se'm va espatllar i no he trobat cap recanvi que m'encaixi.
Així que continuo garlant i deixant-les anar tal com ragen. Sonen amb un repic metàl·lic per culpa de la cremallera feta malbé, però no hi ha res que ho aturi. I per escrit igual. Si se m'escapa alguna inconveniència no sóc jo, no, són els dos braços tarats.
Feliç aniversari Eva, feliç aniversari alien.
