Criatures 10/02/2016

Hostal Pepita

3 min

Ho sabia. Sóc la sisena de set germans i sé perfectament què passa quan tens més germans que la resta dels teus amics i casa teva és una mica més gran que la dels altres: el teu domicili es converteix en una barreja de centre cívic i d’hostal per a tu, les teves amistats, els teus germans i les seves amistats. L’única diferència és en un petit detall: he passat de ser una menor d’edat a càrrec qualsevol (MEC) a esdevenir la progenitora, i la visió, esclar, canvia.

Pros

M’agrada el brogit continu de nens grans i adolescents. Ja no cal ser al seu costat, controlant-los, i fan la seva, teledirigits o no. A més, quan hi ha amics per casa les discussions baixen a cotes mínimes. En general, no fan fora el germà i toleren prou bé el fet de tenir-lo a la vora. De vegades no, evidentment, i el germà expulsat es queixa o es resisteix, però aquestes ocasions són poques i en general tot rutlla i no he d’intervenir per res i puc seguir amb la feliç vida d’autonta (autònoma, perdó, autònoma...) que treballa a casa. L’altre avantatge és conèixer de primera mà les amistats dels MEC. Bé, de primera mà amb el filtre d’una porta, el so d’una música o la banda sonora del joc de la consola o de les rialles imparables. Però com a mínim puc aprendre’m les seves cares, perquè d’ençà que els MEC números 1 i 2 van a l’institut i tinc prohibit acostar-me a 300 metres a la rodona de l’edifici, es fa més difícil associar un nom a una cara. I jo sóc de les que necessiten associar noms i cares. Sóc així. Diuen que sóc friqui o random o neologismes similars que tapen l’autèntic significat: perepunyetes.

Un altre avantatge d’obrir les portes de casa és certificar com es comporten en grup els MEC i les seves amistats. Saber de quin peu calcen, veure què els agrada, descobrir si es comporten com una plaga de llagostes que devoren quilos i quilos de pasta i pizza i no donen ni les gràcies, o si són bona gent i ajuden a cuinar i donen conversa i et saluden i coses per l’estil. I, finalment, també va bé perquè a través de les seves amistats trobo les peces del trencaclosques que em falten per conèixer exactament en quina mena de persona s’està convertint el MEC corresponent.

Contres

També hi ha inconvenients, esclar. El concepte intimitat de la llar es descoloreix fins a fer-se gairebé transparent. En qualsevol moment pot aparèixer algú que impedeix que em pugui passejar per casa amb el cabell sucat de tint i embolicat amb paper film durant els trenta-cinc minuts corresponents, per exemple. I cal demanar torn per a la tele o la connexió a la plataforma digital de sèries i pel·lícules. O per a l’ús del sofà. I en sortir de la dutxa es fa prudent embolicar-se amb el barnús per traslladar-se fins a l’habitació. I quan el MEC convidador, o algun dels seus germans, actua o fa alguna cosa mereixedora d’una amonestació, tot és més feixuc. I al final, quan porto dies seguits llevant-me com l’administradora de l’hostal Pepita -la manera que tinc d’anomenar l’anar i venir de convidats-, al final n’acabo una mica farta.

Només una mica, prou per demanar un descans. Perquè també està bé recuperar la casa només per a nosaltres cinc, i esbroncar-nos i estimar-nos en la intimitat també té el seu què. Però els MEC saben que així que em tornin a demanar “L’X es pot quedar a dormir/dinar/sopar?” jo els diré que sí encantada i tornaré a obrir la porta de l’hostal amb el meu millor somriure.

Publicat al suplement Criatures el dissabte 23 de gener de 2016

stats