La pitjor mare del món

Anna Manso

Futbol

Zoom

Quan duc un dels menors que tinc a càrrec al club de futbol del barri perquè hi jugui em sento d’una manera especial, com el que sóc, la pitjor mare del món. Per començar, no suporto el fred. L’extraescolar de futbol té una peculiaritat i és que els pares i mares poden quedar-se a veure el seu fill mentre s’entrena. Jo, com podeu deduir per la meva declaració inicial, no m’hi quedo gairebé mai. Escalfo el cul a la freda grada quan fa prou calor, mentre que en fujo tant com puc en ple hivern. Podria dur manta. Podria dur una capa més al cos. Podria escalfar el cos amb una bona infusió. En canvi, llanço el nen a la porta del club i jo em llanço a prendre la infusió al bar i llegeixo. O ho aprofito per fer encàrrecs. A la primavera, però, tampoc no em quedo gaire. No us enganyaré, mirar un entrenament de futbol m’avorreix. Ai, quin desastre!

Pares i mares de medalla

Fugir al bar és una opció covarda i miserable quan es compara amb l’actitud de medalla de la resta de progenitors. Ells sí, ells es queden, plogui, nevi, faci boira o pedregada. Es queden a les grades més humanes i es queden a les grades més inhòspites, situades en aquell racó fosc i humit on jo no he aguantat més de vint minuts. Deixen els nens una estona abans de l’entrenament i ja no es mouen fins a una hora i dos quarts més tard. Jo, en canvi, només puc veure 90 minuts de temps lliure, un bé massa escàs a la meva vida per no aprofitar-lo. El menor que tinc a càrrec de tant en tant em pregunta si em quedaré (com els altres pares, insinua, sabent on fa mal) i jo li responc que no, que em faig vella i he de vigilar de no agafar fred al còccix perquè és un fred fatal. Però que aniré a veure com s’entrena l’últim quart d’hora. De vegades compleixo la paraula i de vegades no. I quan m’assalten els remordiments de consciència recordo que tampoc veig els altres dos quan ballen, salten o neden i els remordiments, pam, s’esfumen. Però llavors recordo que la majoria de famílies vénen de lluny i hi dediquen tota la tarda. Que n’hi ha que tenen altres fills fent altres extraescolars en el mateix moment i fan autèntiques filigranes per combinar-ho. O que planegen com a alternativa al futbol l’atletisme, en què, en lloc de jugar una hora, les competicions poden arribar a ser curses de dos minuts, i que les pistes són a una distància oceànica, i em torno a sentir fatal.

Partits

El dia del partit segueixo una pauta més o menys similar, tot i que socialitzo una mica més. Només una mica. De fet ,ho vull aprofitar per aclarir als pares de l’equip que no és res personal, que sóc així, jo, i que hi ha rituals, com l’esmorzar i el diari dels dissabtes o diumenges, que són sagrats perquè potser, per molta festa que sigui, no tornaré a tenir una oportunitat com aquella per experimenta la pau, l’harmonia i el silenci. Ara bé, un cop l’àrbitre xiula l’inici de partit ja no existeix diari, llibre ni silenci. Llavors esdevinc una mare futbolera i apassionada, que passa nervis i anima l’equip; llanço mirades de “tu calla” quan un pare o mare de l’altre equip desbarra i insulta; em peto de riure quan m’adono que estem patint més que en una final de Champions, i que el nen s’ho passa de conya. Ha estat la gran sorpresa descobrir que seguir el futbol infantil (els partits) pot ser més emocionant que veure partits de primera divisió. Visca l’Aleví H! Visca!

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 25 de febrer 2012