La pitjor mare del món

Anna Manso

Fúria social

Escric aquestes ratlles un diumenge a la tarda. En teoria, a aquestes hores hauria d’estar relaxada, mig deprimida per la imminència del dilluns, escarxofada en un sofà de dolce far niente. Doncs no. He viscut quaranta-vuit hores de vida social intensa i ara mateix el dilluns al matí se m’apareix com un paradís de rutina i predictibilitat. Perquè l’atrafegada vida social de la qual us parlo no era pas meva, sinó dels tres menors d’edat que tinc a càrrec, i seguir-la ha estat absolutament estressant.

Calendari de Google

M’ha calgut fer un calendari de Google específic per saber què coi fan els tres MEC des del divendres al migdia fins al diumenge al vespre. No sempre és així, però de vegades el fat és cruel i tot coincideix. Aquest cap de setmana, per exemple, he tingut a dormir a casa amics diferents de fills diferents en dies diferents. Anades i vingudes incessants de casa meva a cases diverses, i de cases diverses a casa meva. Un sopar de la gran que, tot i acabar-se a una hora força prudencial, m’ha obligat a estar-ne pendent. Fills desapareguts durant mig matí que han aparegut molt més tard de l’horari convingut. Partits als quals el mitjà havia d’anar d’espectador sí o sí. Quedades diverses de la gran pel barri... Trobades del petit amb amistats diverses.

I la rutina, no l’oblidem

I a tot això cal sumar-hi el que fan habitualment durant el cap de setmana: l’anglès i l’estudi de divendres, l’esplai i la passejada després de l’esplai de dissabte, i els partits ocasionals del petit (futbol) i el mitjà (tenis de taula) divendres, dissabte i/o diumenge.

Sí, seure al sofà més d’una hora ha estat difícil perquè a cada moment calia saber qui arribava tard, on era cadascun d’ells o atendre els que corrien per casa amb els convidats corresponents. Tot plegat una experiència enriquidora i totes aquestes coses que es diuen perquè són veritat. Però també uns dies amb una sensació d’intimitat igual a zero. Servidora és cada vegada menys exigent i als caps de setmana ja no els demana repòs, ni obertura d’horitzons culturals, espirituals o els -als de la mena que siguin. Només poder empotingar-me els cabells i tenyir-me tranquil·lament. O anar en pijama tot un matí. O cuinar mentre canto a tot drap, potser amb el cap empotingat. Nicieses i capricis difícils de realitzar amb les entrades i sortides constants de gent pròpia i, sobretot, aliena, de la llar familiar.

Extrems

Admeto que la dèria social dels MEC no ha sorgit del no-res. Ens agrada tenir gent a casa. Convidar a sopar, anar al cinema, fer mil plans amb els amics. I també conèixer els nois i noies, els nens i nenes amb què conviuen els nostres tres MEC. I em satisfà saber que els tres MEC són, certament, l’antítesi dels hikikomori, els adolescents japonesos que s’estan tot el dia tancats a casa, aïllats i vivint al marge dels amics i la família.

Està bé, està bé que sigui així, però, sincerament, tampoc no cal anar-se’n a l’altre extrem i viure en una perpètua muntanya russa de fúria social en la qual, si vull saber on és i què fa cada MEC, he de consultar un full de càlcul complicadíssim. Només demano una mica de calma i que les activitats no s’acumulin. Sobretot perquè les neurones ja no em funcionen tan bé com fa uns anys i amb tantes dades per creuar un dia confondré un convidat per un fill i enviaré el fill a casa la veïna.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 1 de març de 2014