Fotos

Fa poc vaig trobar un CD amb fotografies fetes pel meu pare, precioses, molt bones, gairebé totes en blanc i negre i revelades per ell mateix. Era un home que treballava a La Caixa de Barcelona i a les tardes feia mil coses. Una era la fotografia. Ens retratava amb la seva càmera Rolleiflex i es passava deu minuts per tirar la foto perfecta. No és estrany, doncs, que en moltes hi apareguem amb expressió d'ensumallufes. El pare de les criatures treballa de fotògraf i en veure'l a la caça del retrat d'algun dels menors d'edat que tenim a càrrec (MEC) penso que hi ha problemes eterns. Digital El pare de les criatures, però, és un fotògraf de l'era digital. Ja no cal que mesuri la llum amb fotòmetre, ni que usi una càmera amb un visor amb la imatge invertida, com la Rolleiflex. Així i tot els MEC no l'hi posen fàcil... tot i que s'hi posen bé. Ser fill de fotògraf professional fa que tinguis una cara de foto incorporada al sistema operatiu. Ells no utilitzen l'expressió de fàstic etern que gastàvem de vegades els meus germans i jo. Els MEC també són fills professionals i saben que el més eficaç és lluir un somriure fals i sintètic per enllestir. La feina titànica és arrancar-los la màscara d'actor de Disney Channel, i que a sota hi apareguin ells, emprenyats i tot, si cal. L'altre efecte col·lateral de la digitalització són els esprints. Un cop feta la foto el model desvela una personalitat d'atleta de 100 metres llisos i arrenca a córrer fins a la càmera al crit de "a veure, a veure, a veure!". El menor d'edat fotografiat mai deixa de fer la corredissa per veure si a la foto hi apareix amb els ulls estràbics que ha tingut a bé de posar a l'últim moment. Però també hi ha els esprints inspirats en La gran evasió i que jo de petita també havia protagonitzat. Vèiem venir el meu pare amb la càmera al coll i fugíem per no ser sotmesos als designis de l'art fotogràfic. Ara, els MEC massa vegades fan el mateix, o es queden i es planten per exclamar un: "Papa no volem fotooooooos!", incontestable. Però després, quan veuen que a les fotografies no hi surten també s'emprenyen. I potser, un altre dia, el persegueixen perquè els faci una sessió personalitzada a l'estudi amb l'objectiu de penjar-la al Facebook i fardar davant les amistats. Paciència. La foto de Nadal Les nostres amistats i familiars saben que quan arribi el Nadal no trigaran a rebre la postal protagonitzada pels tres MEC, fotografiats artísticament pel pare de les criatures. És un clàssic. A la foto se'ls veu guapos, simpàtics, divertits, amb gràcia... El que la gent no sap és que massa vegades obtenir la imatge ha costat sang, suor i llàgrimes. Que aquell posat de bon rotllo nadalenc no surt de franc i que sovint ha estat precedit per un tornado de mal humor i torracollonisme extrem. Que tot ha estat a punt d'anar-se'n a fregir espàrrecs fins al punt que el pare de les criatures i servidora, que fa d'ajudant de fotògraf, hem estat a punt de marxar a fer fotos als micos del zoo, més dòcils i inofensius. Per sort sempre ens en sortim i el MEC que ha sabotejat la sessió després es contempla extasiat com si aquell que surt tan estupend a la postal no fos ell. A mi m'agrada pensar que el desgast nerviós haurà valgut la pena i que quan siguin grans sabran apreciar la santa paciència del seu pare, i la seva mirada artística, única i personal. Clic! Publicat al suplement Criatures. Dissabte 15 de juny de 2013