La pitjor mare del món

Anna Manso

Febre

febre.jpg Zoom

febre.jpg

No me’n sé avenir. El termòmetre que m’acabo d’endinyar sota l’aixella diu que tinc febre! I ja fa hores que diu el mateix. Feia anys que no tenia febre, tants que ni recordo quan va ser la darrera vegada. La combinació de dues circumstàncies vitals, treballar com a autònoma i ser mare, ha resultat ser un elixir de bona salut infinitament millor que qualsevol programa antiaging. No sé per què, ara que hi ha tanta retallada i tant de dèficit, no hi ha una campanya salvatge perquè la gent es faci autònoma i tingui fills, tot alhora. En dos dies la despesa sanitària baixaria en picat.

Alls i cebes

Això no vol dir que fins ara no hagi tingut petits inconvenients de salut, però el refredat mortal de torn s’ha curat com s’ha curat, aprofitant que tenia la tarda lliure i els menors d’edat que tinc a càrrec passaven a càrrec d’algú altre (pare de les criatures, avis, extraescolars, cases d’amics, veïns, botiguers, etc.). L’endemà, oh, miracle! Ja estava curada. Ni Lourdes, tu. La curació, però, mai ha estat un procés fàcil. No, la facilitat i la pitjor maternitat del món no van mai de bracet. La tarda en qüestió m’he refugiat al llit, el meu Shangri-La particular, submergida en aquella sordesa deliciosa que proporcionen els mocs que es resisteixen a fluïdificar i, fins i tot, m’he adormit una estona, o he escoltat la ràdio, una afició que poques vegades puc practicar a la tarda. Són uns minuts edificants, meravellosos... curts. A partir d’un cert moment el llit-Shangri-La es converteix en una àgora pública plena de menors d’edat amb ganes d’envair el territori amb les seves disputes i els seus neguits.

En condicions lamentables

Els menors d’edat s’han escapolit, com un Steve McQueen qualsevol a La gran evasió, del ferri control de duanes que, en teoria, ha establert el pare de les criatures per impedir que els nens entrin a l’habitació on jeia mig zombi. Sé que el pare de les criatures, en aquestes circumstàncies, fa el que pot i que tres contra un és una pro-porció poc justa, però, de vegades, m’he preguntat per què ningú em rescatava quan m’he vist obligada a jugar a escacs, o a supervisar divisions de tres xifres, o a llegir un conte alhora que lluito contra els virus. Per no parlar de quan el pare de les criatures ha d’anar a buscar un dels menors d’edat a una extraescolar i, mentrestant, des del llit, activo els radars i prometo estar a l’aguait de possibles comportaments estranys de la resta dels fills malgrat el refredat. Aquests, sabedors de la seva posició de poder, aprofiten l’oportunitat de la seva vida i proven de tornar-me a convèncer perquè els compri una BlackBerry, o perquè permeti a tres nens venir a dormir. Per sort, malgrat els mocs, la tos i els cumulonimbus que nien al meu cap, fins al moment he estat capaç de resistir i m’he negat a signar papers i contractes dubtosos.

Aquesta vegada

Aquesta vegada, però, ha estat diferent. La febre m’ha tirat al sofà, inútil per a res més que no fos suar. Els menors d’edat m’han mirat amb commiseració i estranyesa i m’han tapat quan, a causa dels saltirons que feia per culpa dels tremolins, em destapava. Cap d’ells ha pronunciat el verb maleït, “vull”, en la primera persona del singular, i l’han sabut conjugar en la segona persona del singular per preguntar-me si necessitava res. I aquí em teniu, emocionada i febrosa, desitjant que la febre em duri una mica més. Només fins demà, que l'altre tinc coses per fer i em va fatal.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 21 de gener de 2012.