La pitjor mare del món

Anna Manso

Fàcil

Zoom

Triar on anar de vacances amb nens pot ser tan complicat que no sé perquè ho classifiquem dins l'apartat d'oci quan hauria d'estar dins del de trampes mortals. Penso en quan en parlem així, amb alegria, prenent unes copes amb els amics, "i què fareu aquest estiu?", sense adonar-nos que ens endinsem en un jardí de plantes carnívores.

On NO anar

Per començar hi ha tots els llocs on NO volem anar. El déu de les famílies pijiprogres ens protegeix de triar llocs vulgars i adotzenats. No se'ns acut escollir ni hotels de menús colesteròlics, ni, ai las!, apartaments en costes supersaturades. Tampoc, esclar, l'horterada dels aparthotels decorats amb la família Picapedra i ni parlar-ne dels parcs temàtics de l'Europa del Sud (els del nord, mira, sembla que colen més). Ser una família pijiprogre comporta els seus sacrificis i acabem anant a petar a una casa o apartament on el pare de les criatures i jo mateixa cuinem i fem tot el que es fa a les cases cada dia. I aquí ve la primera discussió. Estem fent l'idiota? Val la pena aquest fugir de la massa? No és més còmode ser algú a qui no li importa menjar mentre escolta i veu com els seus fills ballen Ai, se eu tu pego ?

Una altra discussió possible és amb qui NO volem anar. O qui no vol anar amb nosaltres. No som una família d'amables jubilats suïssos que llegeixen i somriuen. La nostra descripció seria un encreuament entre un campament de població nòmada sorollosa i un ramat de cabres. Entenc que hi hagi persones a qui no els vingui de gust la nostra convivència durant uns quants dies. I també cal afegir que a casa tampoc ens ve de gust violentar la pau espiritual de, per exemple, un endreçat i polit menjador d'una casa rural amb encant. Necessitem llocs on estiguem sols, o quedem prou dissimulats. No és senzill, no és senzill.

Pedaços

Un dia em vaig despertar amb el front atorrentat de suor i amb unes terribles certeses: els menors d'edat que tinc a càrrec no saben prou anglès, no han trepitjat l'estranger, no han visitat ni un sol dels museus, obres d'art i meravelles universals, ni tampoc han explorat la natura salvatge! La meva família va de cap a la barbàrie! Vaig despertar l'adormit pare de les criatures i la discussió va girar al voltant d'un destí que ho compensés tot. Volíem que els menors d'edat poguessin explicar que s'han esllomat dormint al terra d'un càmping hongarès. Que s'intercanviessin correus electrònics amb nens neozelandesos, ni que sigui per passar-se enllaços de jocs horribles d'ordinador. Que mengessin aliments indeterminats i exòtics a l'Àfrica... El deliri semblava que no tenia aturador fins que, rendits, ens vam adormir.

L'endemà els titulars de la ràdio ens van retornar a la realitat: l'economia, la maleïda economia. Després vaig observar com els menors d'edat que tinc a càrrec es discutien feréstecs per un miserable tatuatge adhesiu i ho vaig tenir clar. Durant tot l'any anem de cul. La vida és complicada i, per tant, les vacances han de ser FÀCILS. Havia trobat la paraula talismà. Un destí fàcil, amb coses per fer fàcils, que demanés una preparació fàcil.

I aquí em teniu, davant d'una piscina envoltada de famílies com la nostra. Sí, amb un apartament pijiprogre i preciós on he de cuinar, però puc torrar-me mentre escric aquest article i tot sense complicar-me la vida. Fàcil, fàcil, fàcil.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 4 d'agost de 2012