Abans que res, recordar-vos que el club dels pares i mares imperfectes que jo mateixa presideixo segueix A LA RECERCA DE CANDIDATS A LA VICEPRESIDÈNCIA. Entre aquells que us presenteu explicant per què sou una progenitora o progenitor imperfectes sortegem un lot de llibres de Columna edicions. I la persona guanyadora assumirà el seu càrrec amb petit discurs el dia 12 de desembre, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia 62 de Barcelona (18:30 hores), dia de la presentació del llibre La pitjor mare del món, el manual (Columna edicions). Podeu participar aquí (Us recomano que doneu un cop d'ull a les candidatures presentades, n'hi ha per sucar-hi pa!). Teniu temps fins diumenge 1 de desembre. I ara ja, l'article: EXCURSIÓ No som una unitat familiar excursionista ni aventurera. Els menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) van descobrir quan eren petits que anar a un càmping o passar la nit dins una tenda enmig de la muntanya representava dormir a terra i es van escandalitzar. Igual que quan els vaig explicar que també haurien de seure en contacte directe amb l'escorça terrestre per fer els tres àpats principals. No hi vam anar. Sempre he pensat que tinc a casa una reencarnació de tres rics exemplars de la família Rothschild. Sí, a ells els agrada més anar en cotxe arreu i quan toca caminar sempre és servidora qui arrenca amb energia. Al cap de deu minuts em tombo i allà, al fons, veig quatre puntets. Són els tres MEC i el pare de les criatures en franca harmonia a l'hora de posar en pràctica l' slow excursion. I que ningú cregui que sóc una caminadora excel·lent. L'esforç cardiovascular m'emprenya, però les poques ganes de trepitjar natura també. Obstacles A casa posar-nos d'acord a l'hora de decidir una bona excursió genera intercanvis verbals intensos dignes de taverna de poble de fa 50 anys. Potser, ara que hi penso, en realitat no són uns ex-Rothschild, sinó la reencarnació de tres tertulians assidus al cafè de la Granota mequinensà (Jesús Moncada, gràcies per tot i en pau descansis). Sempre hi ha algú que acaba venint a disgust i remugant. Si aquest algú és de la franja alta d'edat i el punt de partida és el domicili habitual, a aquest algú, de vegades, li és permès de quedar-se. Però si no és així, o el nivell de torracollonisme ambiental és excessiu, imposo el meu criteri i tiro les xarxes d'arrossegament. A l'estiu Aquest estiu passat, per exemple. Érem fora i el que anàvem a veure valia la pena: un petit passeig per un parc natural. El primer obstacle va ser l'hora de llevar-se: "No cal, estem de vacances i de vacances es dorm o això és el que ens dieu tot l'any. Serà una llufa, no veurem res. Jo els animals ja els veig al zoo". Així que quan hi vam arribar ja no era aquella primera hora prevista. Vaig baixar sola del cotxe per agafar informació a la caseta del parc. La resta de personal ullava amb avidesa uns cotxets elèctrics amb què preveien estalviar-se la caminada. No va caldre. Es podia fer un recorregut amb el propi vehicle i, de tant en tant, baixar per endinsar-te en un sender més interessant. Quan vam aturar el motor algú es va plantar i va declarar que es quedava dins escoltant música de l'MP3. Una plantada que no va durar ni tres segons. Perquè de seguida que aquest algú es va veure sol enmig de la natura pretesament salvatge va arrencar a córrer fins on érem. Sort, perquè llavors tots cinc vam poder veure per uns instants preciosos dues daines. Les bèsties ens van mirar, van simular ser dues estàtues i, en veure que no colava, van fugir. El miracle de l'aparició de les daines ens va esperonar, però quan passats vint minuts l'única bèstia que vam veure va ser una llagosta incrustada al tronc d'un pi, alguns van reprendre l'activitat remugadora. No vam trigar a tornar al cotxe, ni a completar el camí, ni a decidir per majoria aclaparadora que ja havíem vist prou natura. I que tocava anar a la platja. Vaig mirar el rellotge: tot plegat havia durat tres hores. En fi, vaig cedir. Havíem vist dues daines i els havia fet caminar una mica. Era prou i suficient. No, no són una reencarnació de Gerald Durrell, ni de Rodríguez de la Fuente. Cal acceptar-ho. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 16 de novembre de 2013.
3 min
