Criatures 10/07/2015

Diumenge electoral

5 min

Era diumenge d’eleccions municipals i l’activitat electoral va tenyir totes les hores. Al matí, abans de passar pel forn, vaig anar al col·legi electoral. Plantada a la meva mesa em vaig trobar la Carme, la presidenta de l’AMPA de l’escola del MEC número 3, també mare de tres fills i dona treballadora a casa i a fora. “Què? No he contribuït prou a la societat? Amb el meu currículum i encara algú creu que no, perquè m’ha tocat ser aquí un diumenge...” Vaig donar-li ànims i me’n vaig anar pensant que el meu diumenge no era de traca i mocador, però al costat del seu era més seductor que passar un cap de setmana a Honolulu.

Matí

En tornar, els MEC em van preguntar què havia votat. A casa hi havia un amic del MEC número 3 que s’havia quedat a dormir per primera vegada i em va fer no sé què explicar la meva opció política davant seu. Per això els vaig respondre que havia votat Harpo Marx, un home que ho deia tot tocant l’arpa i fent ganyotes, molt més del que han comunicat els discursos buits de tants candidats. No va colar, però van entendre que en aquell moment no em donava la gana d’explicar el meu vot.

Després d’esmorzar, la nostra família es va escampar pel territori, igual que els membres d’un partit polític en campanya. La gran va fer de representant de les joventuts del partit i es va quedar dormint per refer-se d’un concert nocturn. El pare de les criatures i el mitjà van encarregar-se del contacte amb la gent real i van anar a un partit de futbol del mitjà. Al petit, com si fos un membre dissident dels que dormen al Palace de Madrid, no se l’esperava fins a la tarda quan tornés d’una excursió amb l’esplai. I servidora i la seva mare vam encarregar-nos de la missió més diplomàtica i vam anar fins al tanatori de les Corts, a un enterrament. Allà el capellà va parlar tan bé que si s’hagués presentat a les eleccions l’hauria votat, tot i que ja no pertanyo al seu partit. I a la sortida de la cerimònia hauria fitxat per al partit un dels amics de la meva mare, amb noranta anys impecables, que explicava com si res que li falten unes poques assignatures per enllestir la seva tercera carrera universitària.

Increment d’intensitat

Al migdia vam celebrar un encontre intergeneracional feminista del partit i vam dinar plegades la meva mare, la MEC número 1 i jo. A partir d’aquí els nervis de la jornada van incrementar-se. El membre dissident va arribar a la llar familiar, i estava tan ficat en el seu paper que una hora després reclamava exiliar-se a la llar dels seus avis. L’hi vam concedir. Sobretot perquè teníem un interès partidista: el pare de les criatures i jo volíem assistir a un sopar a casa del meu germà Alfred i la meva cunyada Assun per comentar la jugada amb ells i altres amics. En un acte de poc tarannà democràtic vam obligar els MEC números 1 i 2 a assistir-hi. Ja tenen edat per interessar-se per la política i, a més, també hi anaven altres membres de les joventuts dels altres partits. O sigui, que la resta d’amics també aportaven fills. Va ser un sopar intens, com ho són tots els encontres polítics dignes d’aquest nom, que va acabar amb la sorpresa de tants guanys inesperats arreu. Vam riure, vam beure, uns per celebrar, d’altres per oblidar, i ens vam emplaçar per al dia del meu aniversari, 27 de setembre, en què l’Honorable President ha tingut a bé d’organitzar-me una festa, vull dir, eleccions.

Era diumenge d’eleccions municipals i l’activitat electoral va tenyir totes les hores. Al matí, abans de passar pel forn, vaig anar al col·legi electoral. Plantada a la meva mesa em vaig trobar la Carme, la presidenta de l’AMPA de l’escola del MEC número 3, també mare de tres fills i dona treballadora a casa i a fora. “Què? No he contribuït prou a la societat? Amb el meu currículum i encara algú creu que no, perquè m’ha tocat ser aquí un diumenge...” Vaig donar-li ànims i me’n vaig anar pensant que el meu diumenge no era de traca i mocador, però al costat del seu era més seductor que passar un cap de setmana a Honolulu.

Matí

En tornar, els MEC em van preguntar què havia votat. A casa hi havia un amic del MEC número 3 que s’havia quedat a dormir per primera vegada i em va fer no sé què explicar la meva opció política davant seu. Per això els vaig respondre que havia votat Harpo Marx, un home que ho deia tot tocant l’arpa i fent ganyotes, molt més del que han comunicat els discursos buits de tants candidats. No va colar, però van entendre que en aquell moment no em donava la gana d’explicar el meu vot.

Després d’esmorzar, la nostra família es va escampar pel territori, igual que els membres d’un partit polític en campanya. La gran va fer de representant de les joventuts del partit i es va quedar dormint per refer-se d’un concert nocturn. El pare de les criatures i el mitjà van encarregar-se del contacte amb la gent real i van anar a un partit de futbol del mitjà. Al petit, com si fos un membre dissident dels que dormen al Palace de Madrid, no se l’esperava fins a la tarda quan tornés d’una excursió amb l’esplai. I servidora i la seva mare vam encarregar-nos de la missió més diplomàtica i vam anar fins al tanatori de les Corts, a un enterrament. Allà el capellà va parlar tan bé que si s’hagués presentat a les eleccions l’hauria votat, tot i que ja no pertanyo al seu partit. I a la sortida de la cerimònia hauria fitxat per al partit un dels amics de la meva mare, amb noranta anys impecables, que explicava com si res que li falten unes poques assignatures per enllestir la seva tercera carrera universitària.

Increment d’intensitat

Al migdia vam celebrar un encontre intergeneracional feminista del partit i vam dinar plegades la meva mare, la MEC número 1 i jo. A partir d’aquí els nervis de la jornada van incrementar-se. El membre dissident va arribar a la llar familiar, i estava tan ficat en el seu paper que una hora després reclamava exiliar-se a la llar dels seus avis. L’hi vam concedir. Sobretot perquè teníem un interès partidista: el pare de les criatures i jo volíem assistir a un sopar a casa del meu germà Alfred i la meva cunyada Assun per comentar la jugada amb ells i altres amics. En un acte de poc tarannà democràtic vam obligar els MEC números 1 i 2 a assistir-hi. Ja tenen edat per interessar-se per la política i, a més, també hi anaven altres membres de les joventuts dels altres partits. O sigui, que la resta d’amics també aportaven fills. Va ser un sopar intens, com ho són tots els encontres polítics dignes d’aquest nom, que va acabar amb la sorpresa de tants guanys inesperats arreu. Vam riure, vam beure, uns per celebrar, d’altres per oblidar, i ens vam emplaçar per al dia del meu aniversari, 27 de setembre, en què l’Honorable President ha tingut a bé d’organitzar-me una festa, vull dir, eleccions.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 13 de juny de 2015.

stats