Criatures 05/03/2015

Disfresses

3 min

Quan a un dels menors d’edat a càrrec se li va detectar una certa dificultat en la psicomotricitat fina, servidora primer es va voler espolsar les puces i finalment va confessar: “D’acord, d’acord, aquesta herència és cosa meva”. Per això aquesta moda del fet per un mateix (el do it yourself aquell que queda tan modern) me la miro des de la barrera. Sóc un zero a l’esquerra (o era a la dreta? Perdó, és que tinc lateralitat creuada, també) per res que no sigui aporrinar el teclat. Per això, quan algú m’explica les complicades disfresses que alguna escola demana als progenitors dels alumnes, dono gràcies de no haver anat a petar a aquella escola on els meus fills haurien quedat com... bé, com els menors d’edat a càrrec (MEC) de la pitjor mare del món.

Escola

Això no vol dir que no m’agradi el Carnaval, disfressar-me i fer el ruc. De fet, amb aquelles amigues amb qui sopo m’he disfressat durant anys, i he sortit al carrer i a sopar i fins i tot a ballar. Però eren disfresses que ja estaven fetes i la meva destresa s’havia de concentrar a dur-les amb glamur i alegria. Els Carnestoltes escolars ja són figues d’un altre paner. Ara ja són un tema nivell 1 en l’escala de Manchester de marepitjorisme. Una perquè els dos grans van a secundària i a secundària el Carnaval no mola. I l’altra perquè l’escola del MEC número 3 ens demana que elaborem algun complement fàcil de la disfressa o que, com a molt, proporcionem uns jerseis de coll alt de determinat color. Tot i que encara recordo l’any que vaig recórrer la Seca, la Meca, la vall d’Andorra per trobar uns refotuts i absurds pantalons de color groc. Groc! Devíem ser molts els progenitors desesperats del barri perquè tal com entraves a una botiga una dependenta t’estalviava el tràngol de preguntar etzibant-te un “No me’n queden, de pantalons grocs”. Aquella tarda vaig gastar totes les meves reserves de caguntots, fins que finalment els vaig trobar. Perquè maldestre en sóc molt, però pesada i insistent també.

Però res no és comparable a quan anaven a la llar d’infants, o a una altra escola, i cada dia de la setmana calia complir una condició. A mi m’agradava. M’agradava molt pintar-los la cara. Engiponar-los una corbata. Convidar-los a ser creatius a l’hora d’inventar-se un barret (que jo no hagués de crear) com el colador que es va calçar un dels MEC i amb què va causar autèntica sensació a classe i al carrer. Però quan ens demanaven perruques, o pentinats, o l’elaboració de disfresses complicades per a la festa de l’escola, em venien unes ganes horroroses de dimitir. Potser, ara que ho recordo, les disfresses no només eren per Carnaval (perdó, a banda del tema psicomotricitat i lateralitat creuada, també em faig gran i perdo la memòria), sinó també per a alguns festivals. Uns festivals que a casa vam superar a base de pagar perquè algú altre que no fóssim el pare de les criatures o jo cosís i no aboqués els MEC al trauma perpetu per una disfressa malgirbada.

Però aquest any una de les meves amigues m’ha demanat que participi en una rua, i en teoria ens hem de fer nosaltres la disfressa. Ella diu que serà molt fàcil i que ho farem amb plaques d’escuma, grapes i au. Vol que ens disfressem de verdures perquè el grup és una cooperativa de consum. Jo no sé si al final hi participaré o no. Però si hi vaig em reconeixereu: seré aquella que va de col arrugada, amb les fulles malgirbades i cosides amb ínfima gràcia. Inconfusible.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 14 de febrer de 2015.

stats