Criatures 02/07/2014

Diàspora

3 min

Aquest article és necessari per evitar malentesos, malvolences i enraonies. Hi ha qui en contemplar la meva vida familiar aquest final de juny i tot el juliol pot sospitar que sóc molt pitjor del que el meu títol honorífic indica. Però que molt pitjor. És per això que vull explicar que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no he estat jo qui he foragitat els menors d’edat que tinc a càrrec de casa, sinó que han estat ells solets que s’han ofert a tocar el dos. Que sí, que sí. Us ben juro que han estat ells... Tres, dos, u... Adéu! Escric aquest article uns dies abans que es publiqui i és per això que quan llegiu aquestes ratlles portaré una setmana llarga de progenitora de només dos fills. No me n’he venut cap, ni l’he abandonat a la porta de la central de CaixaBank, una institució amb prou garanties monetàries per pagar bistecs a un adolescent en plena etapa de creixement. Ha estat ell, el mitjà, qui m’ha demanat de participar en un campionat de tenis taula que es disputa a l’altra punta de la Península. Ho juro i rejuro. I tinc testimonis que ho poden corroborar, perquè ningú faci cas a aquell pare enrotllat que s’ha ofert a muntar un casal per a fills propis i aliens a casa i ara, ves, em mira amb uns ulls injectats d’enveja i fa córrer la veu que obligo els fills a fer no sé què. I el mateix puc dir del dia d’avui. M’hauré llevat a una hora perfectament denunciable per la Convenció de Ginebra i hauré dipositat la gran dels meus MEC a l’aeroport. Un altre cop, ha estat ella tota soleta qui ha experimentat un impuls irrefrenable per emigrar nord enllà, on viuen els saxons i una carretada ingent de joves catalans, aquells que l’exconseller Mena va convidar a emigrar ni que sigui per servir cafès. La meva encara no en serveix, però està aprenent la llengua dels Monty Python per quan li toqui fer-ho. Durant aquestes dues setmanes descobrirà el deliciós gust dels cogombrets i, espero, agafarà una mica d’oïda per poder començar a veure sèries en anglès sense subtítols, ni que sigui de tant en tant. Fins i tot el petit Però el dia d’avui serà fort, intens, dur. I no només per l’emigració britànica de la gran. Hores després el petit marxa de colònies! Ell, el ferm defensor de l’ statu quo del menor dels menors d’edat a càrrec, avui començarà a enviar l’estatus a fregir espàrrecs. Perquè no només marxa de colònies. Quan torni, i després d’uns dies d’higienització, descans i dieta catòdica, marxarà de campaments!!!! Increïble, però cert. Uns campaments als quals també tindran el gust d’assistir els germans grans, tot i que en un altre format i destí, i que facilitaran el que a casa meva ja és mundialment conegut com LA SUPERQUINZENA SENSE MEC. Sí, a la quinzena amb un o dos MEC se succeiran quinze dies gloriosos, incerts, desconcertants, ignots, en què pot passar de tot i en què, en realitat, no cal que passi res perquè aquest res ja serà prou notícia. Repeteixo, no sé com ha anat tot perquè tot anés com ha anat. Bé, potser una mica sí. Potser jo vaig proposar/empènyer la gran a volar. O vaig accedir/animar al viatge esportiu. O vaig convidar/comminar el petit a anar de campaments si volia colònies amb l’escola. I vaig recordar/engrescar el mitjà que l’anada als campaments no és negociable. Però vaja, realment, sigui com sigui, tot ha sortit rodó. Ara només queda viure-ho, saber què se sent i explicar-vos-ho. Ho prometo. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 de juny de 2014

stats