La pitjor mare del món

Anna Manso

Deures

deures.jpg Zoom

deures.jpg

Ja portem quatre setmanes d’escola i els deures i els refredats ja són aquí i han vingut per quedar-se. A mi,que els nens tinguin deures, mentre no sigui en excés, no em molesta. És més, m’entendreix. Veure’ls asseguts en silenci, resolent el mític 2+2 i acceptant la mentida que el resultat sempre, sempre dóna 4; buscant a l’ordinador la vida secreta de les formigues obreres i veure’ls la cara quan s’adonen que és una existència pastada a la dels seus progenitors; espiar com estudien la lliçó penjats cap per avall de la llitera, com si la posició ajudés que les idees fessin pòsit a l’interior de la tapa del crani. Llàstima que tot plegat sigui un miratge, microescenes que no duren més de tres o quatre segons.

Lluites i millores

A partir del cinquè segon el que s’esdevé és una lluita aferrissada de l’adult contra el nen perquè enllesteixi els deures en un temps inferior a tres hores per fitxa. També existeix la modalitat Ultimàtum a la Terra, quan els dic que o acaben les feines en un temps raonable o s’ha acabat el bròquil i ells em responen: “Klaatu barada nikto”.Aquestes i moltes altres escenes gens tendres tenen lloc a casa meva i, segons confessions fetes en sopars de pares amb força vapor etílic, també es dóna a la majoria de les llars catalanes amb menors a càrrec. Però faltaria a la veritat sino reconegués que aquell infant que es llançava a terra plorant i picant de peus i mans al crit d’“És injust!És injust!”, cada vegada que havia de fer un miserable dibuix d’una vaca per l’endemà, ara només munta una escena una vegada al mes. O fins i tot cada dos mesos! I també és de justícia posar totes les cartes sobre la taula i parlar dels deures idiotes.

Deures absurds

Si et toca un professor o un claustre sencer obsedit per la idea de pintar, tu i el menor heu begut oli. ¿Algú ha certificat amb estudis científics que l’aprenentatge d’idiomes augmenta si l’alumne acoloreix un gos que du al costat la paraula dog? ¿I les matemàtiques? ¿Cal pintar amb tot detall els elements que estan dibuixats a dins dels conjunts? I qui diu pintar diu dibuixar. Obligar un nen que odia dibuixar a fer un dibuix sobre el llibre que s’ha acabat de llegir és assassinar un lector. O fer escriure un text i acabar rematant-ho amb l’exigència d’un dibuix. ¿Què té a veure la literatura amb la plàstica? ¿Oi que ningú no barreja les matemàtiques i l’expressió escrita? ¿Oi que cap mestre no demana en acabar una sèrie de problemes que l’alumne faci un text explicant com l’ha resolt i què ha sentit mentre ho feia? Doncs això.

Els tramposos

Un capítol a part són els pares tramposos. Tafurs de pa sucat amb oli que “només” donen un cop demà.¿Com remuntes un nen que s’ha passat una tarda per fer un plànol de casa i et diu que el Pepet ha fet una presentació 3D amb música de John Williams? Com que sóc la pitjor mare del món li explico la veritat de la vida als meus fills: que hi ha persones que sempre en saben més perquè han nascut amb una ment privilegiada, o perquè s’esforcen el triple que ells. Però que també hi ha una mena d’escurçons amb qui toparan ho vulguin o no ho vulguin: els mentiders, i que mira, nosaltres no ho som, però que a la pròxima el Pepet es quedarà amb la boca oberta perquè ara mateix m’apunto a un curs de CAD-CAM i realitat virtual i del que faci falta. He dit.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 8 d'octubre de 2011