La pitjor mare del món

Anna Manso

Despropòsits de Cap d'Any

desproposits.jpg Zoom

desproposits.jpg

Ho confesso, jo també he celebrat cerimònies cursis de bons propòsits de Cap d’Any. I he pensat que escriure “Aprendré punt de creu” en un paperet, cremar-lo i brindar faria que, al dia següent, per art de màgia, (o l’altre, que el dia 1 sempre estem tocats) pogués brodar una labor amb la imatge del pantocràtor de Taüll. I no. La màgia devia estar caducada. O el cava. O jo. Amb les cursileries, l’excés de sucre combinat amb l’àcid de la mala llet que es desencadena quan cap dels propòsits es compleix fa que tot caduqui més ràpid.

El meu Sant Sanedrí

Per evitar trasbalsos el millor és fer llistes de despropòsits anuals i estalviar-se la cerimònia. Un despropòsit és una paraula o fet forade lloc, inconvenient, que molesta. No cal dir que en això jo hi tinc la mà trencada, especialment a casa. Però no sóc l’única. Per elaborar la llista d’aquest any he tingut la inestimable col·laboració del meu Sant Sanedrí particular, un grup d’expertes en menors d’edat (i una mica més) en situacions torracollòniques. Les expertes cobreixen totes les edats, gèneres i condicions (bessons inclosos) perquè ningú pugui sentir-se poc representat. El Sant Sanedrí es va reunir en un sopar gens sant i entre totes va anar sorgint un doll de despropòsits, tots amb el mateix objectiu: anul·lar el propòsit general dels menors d’edat que tenim a càrrec: la sedició.

Som-hi: promoure una iniciativa popular perquè s’aprovi una llei que forci els ciutadans de 18 anys a abandonar el domicili patern/matern; va, amb una pròrroga de dos anys. Als 20, tots fora i a espavilar-se. Anul·lar la subscripció a l’empresa de fumigació i desinfecció d’habitacions d’adolescents i deixar que la natura segueixi el seu curs. Adquirir aquells cascos aïllants de l’oïda amb què treballa el Quim Monzó, aquells per no sentir ni la caiguda d’un avió al pati de casa, i posar-nos-els especialment a primera hora, quan el lament “Ai, que no arribo mama”es converteix en un mantra. Com deia Laporta, que n’aprenguin! Per la revetlla de Sant Joan, fer una foguera gran i ufanosa amb els milions de mitjons que es resisteixen a ser aparellats. I aplaudir quan s’hagin consumit. Proposar a la Generalitat que inclogui l’ecosistema de dins les motxilles escolars que es resisteixen a ser rentades dins del seu Pla de Protecció d’Espais Naturals.

I encara més

En aquell moment els “Visca!”,els“Sí, sí, sí!” i els “Oé, oé,oé, oé!” trencaven el silenci del petit restaurant on vam reunir-nos. Crits llançats pels comensals de la resta de taules, que prenien apunts en boli i en iPad i ens aplaudien. Així que vam continuar: enlloc de practicar el salt d’obstacles amb els objectes abandonats pel terra de casa, apuntar-nos a un esport més lluït, el bàsquet. La cistella, esclar, serà el cubell de la brossa. Segur que se’ns acaben els partits en dos dies. Inscriure’ls en un curset de formació per a treballador de la neteja de spas urbans,

perquè treguin profit del seu desfici de gastar tovallola diària. Fer un dejú desintoxicant i controlat mèdicament abans de tornar a parar taula quan l’haurien de parar... ells. I pel mateix motiu, apuntar-nos al carro del naturisme abans de fer, estendre i plegar una rentadora, quan els que ho haurien de fer són, un altre cop, ells. La llista podria haver estat més llarga, però el senyor del restaurant havia de plegar i ens vam reprimir.

Feliç 2012 a tothom... i que es calcin!

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 31 de desembre de 2011.