La pitjor mare del món

Anna Manso

Crits

Hi ha investigacions en curs que pretenen arribar a desxifrar el sentit del plor dels nadons. Molt bé, que s'investigui i se'ns expliquin amb detall què vol dir cada llàgrima, però avui seré egoista i com que la cosa dels nadons comença a quedar-me lluny proposo un nou tema per investigar. Sí, ho sé, la darrera entrada també parlava sobre afers científics. Deu ser la frustració que arrossego arrel d'aquell rampell que vaig tenir a tercer de BUP quan em vaig apuntar a ciències pures (evidentment em va quedar física, química i matemàtiques per setembre). Doncs bé, el que vull que es desxifri, el que m'inquieta l'anima, no és altra cosa que el significat dels crits que emetem els pitjors pares i mares del món quan perdem la calma.

Sí, no hauríem de perdre la calma, però tampoc hauríem de colar el nen de set anys al metro i ho fem perquè el metro no l'hauria de pagar cap menor de dotze anys. I de vegades els adults amb nens a càrrecs necessitem cridar com si ens haguéssim presentat a un càsting per fer de víctima de «La matança de Texas» per poder seguir endavant. I de pas desembussem la sorreta que se'ns ha començat a fer al ronyó. I ens millora la placa dental. I estirem la musculatura posterior del crani. I ens baixa el colesterol. El nen potser es traumatitza però nosaltres ens quedem com nous (Atenció, aquesta no és una entrada que reivindiqui els crits sinó un reflex de la realitat. Després no vull demandes per haver contribuït a mutilar la psique infantil que no tinc peles per pagar advocats).

Potser algú es pot estranyar sobre la proposta d'investigació. El significat dels crits d'una persona adulta hauria de ser clar, meridià. I de vegades l'és. Com quan brames «T'he dit mil cops que no pots dur els mateixos calçotets trenta dies seguits», que no vol dir altra cosa que «T'he dit mil cops que no pots dur els mateixos calçotets trenta dies seguits». Però en moltes ocasions el quid de la qüestió és el subtext. I aquí se'm permetrà que barregi els meus dos blocs, aquest i el Manso Organixeixon (http://www.manso.org), en el que parlo d'afers de guió i de literatura. El subtext és allò que realment volen dir els personatges més enllà del diàleg exacte que pronuncien. Segons la definició del «Diccionario del guión audiovisual» de Jesús Ramos i el bon amic Joan Marimón, subtext és «el texto latente de una obra audiovisual que no está escrito en el guión pero que los actores comunican con su interpretación o bien el director con la realización».

Així doncs, el pare i/o mare seria una mena de Woody Allen, perquè ocuparia el paper d'actor, guionista i director, però inconscient, perquè la majoria de les vegades ell mateix no sap quin és el significat real d'aquells crits i esgarips.

La funció de la investigació seria doble: d'una banda esdevindria una eina valuosa d'autoconeixement pel pare/mare i per l'altra es convertiria en font de consulta per aquelles persones properes afectades pels crits. Sí, perquè quants fills i quantes parelles no s'han formulat la gran pregunta «però què coi li agafa a aquest/a ara????!!!!»? Doncs bé, si algú s'hi posa la gran pregunta pot tenir respostes.

I jo, com que no tinc vergonya, ni rigor científic, ni res, n'enuncio algunes. Com el bram hipohuracanat de to agut, color de pell vermell, llarga durada i ulls esbatanats que ve a dir «O l'osteòpata em dóna hora demà i em desfà la contractura o li arrenco l'hipotàlam». O el crit greu, de llarga durada però emès en breus intervals, ulls tancats i una característica expressió de pànic, que m'aventuro a interpretar com «Juro per Déu que mai tornaré a tastar el patxaran». També existeix el crit estil lament, acompanyat de gemecs desesperats i expressió facial depressiva que, de ben segur significa «Si el miserable aquell em torna a fotre la feina truco als tetxens que vaig conèixer a la discoteca de Lloret i que li facin una visita». Però el pitjor de tots, el número de la llista dels crits principals no és altre que el crit silenciós, el crit sense decibels, el crit sense crit que no sona per molt que una obri la boca i clavi la mirada en el fill malfactor. Aquest crit amaga una crisi existencial profunda que es pot sintetitzar de la següent manera «O sigui que Tokio Hotel no és un hotel de la ciutat de Tokio?».