La pitjor mare del món

Anna Manso

Conte de Nadal

conte de Nadal.jpg Zoom

conte de Nadal.jpg

Ahir vaig celebrar el cinquè sopar de Nadal i, a l’hora de dormir, l’excés de triglicèrids i alcohol en sang em van jugar una mala passada. Va ser tancar els ulls, i presentar-se’m l’esperit de la meva besàvia Magdalena, de sobrenom, la Terrible.

Un fantasma del passat

La meva besàvia va fer honor a la seva fama de poc amant de les subtileses i va acusar-me d’haver estat, en el passat, una mare toia com poques. Amb l’ajuda d’una tauleta digital em va obligar a veure unes escenes dels meus Nadals passats. M’hi vaig veure despertant el nen número 1, 2 o 3, a les 6 del matí del dia de Nadal perquè el nen fes la dormida de mig matí a les nou i així, a l’hora de dinar, tornés a tenir son i jo dinés tranquil·la. Un esforç inútil perquè el petit s’adormia al cotxe, per molt que provéssim d’impedir-ho cantant I will survive,exclamant “Mira, mira, en Bob el Manetes al cotxe del costat!” o altres mètodes que més val que no expliqui. I em vaig entendrir en rememorar la meva tossuderia perquè la criatura fes la migdiada. Tossuderia que provocava que m’hagués d’aixecar de taula 25 vegades, que em perdés tots els versos i que, quan duien el cafè, la que quedés adormida fos jo. Vaig prometre a la meva besàvia que en cas de reencarnar-me de nou en mi (càstig que voldria evitar amb una bona conducta) mai més tornaria a espifiar-la així.

Un fantasma del present

La besàvia Magdalena va tocar el dos i a l’instant va aparèixer un nou fantasma, aquest cop el de Sigmund Freud (amb la cara de Viggo Mortensen, esclar) que venia amb un únic missatge: esteu com un llum. Per demostrar-m’ho em va passejar pel meu Nadal present i vam descobrir el petit autor dels robatoris de TOTS els dolços del calendari d’advent, els cinc quilos de torró de xocolata que els meus fills porten consumits, les llistes de Reis de 20 pàgines, els 15 viatges que duem fets dalt del trenet gratuït que et passeja pel barri, el treball manual de l’amic invisible que havia de fer el mitjà i que tan bé ens va quedar a tots plegats, el treball manual de l’amic invisible que havia de fer jo i que tan bé els va quedar als meus fills, la imatge d’un dels menors d’edat que tinc a càrrec fent playback a la cantada de nadales de l’escola, la dutxa de salsa de tomàquet que es fan cinc minuts abans de sortir cap al dinar de Nadal (oh, casualitat) sobre la camisa que imposo als fills número 2 i 3, els tres pals d’escombra esmicolats després de la competició per veure qui pica més fort el tio... Abans de marxar en Sigmund em va passar la targeta d’un col·lega de confiança i vaig prometre visitar-lo ben aviat.

El futur!

Dickensiana com sóc vaig endevinar que faltava el fantasma del futur i em vaig forçar a despertar-me. Vaig haver-me de propinar unes quantes cleques, però en veure aparèixer el que em va semblar el fantasma del futur, Amy Winehouse amb cara de “no em penedeixo de no haver sigut mare”, de l’ensurt ho vaig aconseguir. Sort, perquè no tinc punyeteres ganes de saber si la meva tomba estarà coberta de flors, de tomàquets transgènics o de dards enverinats. Ni tampoc d’escoltar què diran de mi els meus fills a les sobretaules dels Nadals futurs. Perquè com es passin un pèl em penso aparèixer dins dels seus somnis i cantar-los la canya, si cal, pentinada amb el monyo de l’Amy. Bon Nadal a tothom! Sí, a vosaltres tres especialment.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 24 de desembre de 2011