Confessions I: pastilles, taxis i serveis d'urgències

Avui inauguro la secció CONFESSIONS. Podria dir que el que explicaré li va passar a una amiga. O una veïna. O, fins i tot a alguna de les meves germanes, com penso fer a partir d’ara, però aquest cop, i sense que serveixi de precedent, explicaré una intimitat de pitjor mare del món. Em sembla correcte concedir aquest gest de sinceritat malgrat aviso que no sé si es repetirà. Concretem. Una nit, mentre el meu home i jo intentàvem que la gran i el mitjà entressin en estat d’hivernació durant les hores nocturnes, el petit, de tres anys, va decidir explorar el món. Va enfilar-se dalt d’una taula per agafar un bonic pot de pastilles homeopàtiques i se les va empassar totes. Totes. Com que sóc una bona pitjor mare del món de seguida vaig captar que alguna cosa havia passat a l’escenari del crim, vull dir l’habitació, i després d’un hàbil interrogatori el petit delinqüent va confessar. La pregunta clau perquè ho admetés després de mil negatives va ser “però estaven bons o no, els caramels del pot?” i el tio va picar fent que sí, que sí, amb el cap. Vaig trucar al telèfon Sanitat Respon i vaig donar les meves enèsimes dades falses per tal de no deixar rastre. Quan una truca tan sovint per dubtes tipus, “què faig, a la nena se li ha clavat una patata ondulada a l’ull” ha de prendre precaucions. La persona que em va atendre no tenia ni idea d’homeopatia i em va enviar a urgències de Sant Pau per si les mosques. El meu home, mentrestant, provava de fer vomitar el lladre de pastilles amorrant-lo a la tassa del vàter, però no va resultar una feina fàcil. El nen cridava a deu mil decibels “Papa em fas maaaaaaal!!!”, el pare emetia uns esgarips aterridors perquè el petit va decidir defensar-se de l’agressió mossegant les mans del seu progenitor: “Aaaaaaaah!!!!”, el mitjà plorava amagat sota la vànova del llit i clamava justícia: “Paaaapa deixa’l que el matarààààs!” i la gran es plantava davant del seu pare increpant-lo: “Que no veus que li estàs fent maaaaal!”. Per molt que jo tapés l’auricular la noia del Sanitat Respon devia sospitar alguna cosa que no era. Vaig penjar apressada, resant perquè el servei no tingués identificació de trucades i perquè els veïns no truquessin als mossos. La visió dantesca del lavabo, però, em va provocar un atac de riure políticament incorrecte que encara va enfurismar més als meus fills –l meu home no, que prou feina tenia a no deixar-se mossegar-. Per fi el petit va vomitar una mica i vaig poder entaforar-lo dins un taxi. Des que va sortir del lavabo, fins que va entrar a urgències, va caminar, enfilar-se dalt del taxi i parlar amb una mà tapant-se la boca. Per molt que li vaig jurar que no tornaríem a provocar-li el vòmit no se’n va refiar. Com a bon fill d’una mare terrible va entusiasmar-se pel viatge nocturn en taxi, pels semàfors, per la gent del carrer... qualsevol tema era bo per esquivar la conversa sobre responsabilitat, pastilles que no són caramels i tocatelsnassosmiraqueempassarteles. Però l’escena que se m’ha clavat a la memòria de pitjor mare del món va ser el moment d’explicar el que havia passat als metges. Un d’ells em va demanar què s’havia empassat i jo li vaig lliurar la prova incriminatòria, el pot buit. Se’l va mirar, se’l va endur per estudiar-lo conjuntament amb un grupet de tres o quatre metges més i de cop tots van clavar els seus ulls acusadors i estupefactes en mi. Un d’ells se’m va acostar per preguntar-me quantes s’havia pres. “Totes” vaig mormolar. “Cent pastilles?!” va escandalitzar-se el metge. “És que són d’aquelles que es llepen i es fonen en un no res...” vaig provar d’excusar-me. El metge va tornar a la reunió del sanedrí mèdic i van tornar a mirar-me a l’estil de “em quedo amb la teva cara de pitjor mare del món”. El que va venir després va ser un rentat d’estómac, un nen valent i una mare que va emetre una quantitat de renecs mentals poc recomanables. Si els renecs mentals de pitjor mare del món fossin tòxics en aquests moments la capa d’ozó ja seria història. El petit és un digne fill de la seva mare i cada vegada que passem davant de l’antiga entrada d’urgències, al carrer Pare Claret, exclama tot orgullós i sense gota de remordiments ni trauma: “Mira, mama, allà on em vas portar en taxi!”.