Compartir amb...

Els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) i servidora ens portem trenta, trenta-dos i trenta-sis anys. Però malgrat la diferència d’edat i de la tensió moderada de la nostra lluita intergeneracional compartim un munt de coses. I a sobre ho fem sense necessitat de wifi ni de 3G.

Llibres, tele, cine

No és cap novetat que expliqui que els MEC no llegeixen Schopenhauer. Però sempre els ha agradat que els llegeixi en veu alta, i l’estona de lectura compartida sempre ha sigut un gran moment. Els vaig llegir els contes que a mi m’havien agradat, com el Zoo d’en Pitus i el gran Jim Botón y Lucas el maquinista (quan jo feia 3r de primària encara no l’havien traduït al català) i els van entusiasmar. I jo també els llegia, i encara els llegeixo (sobretot al petit), contes que a ells els agraden o que descobrim plegats. La gran no vol que compartim una novel·la que s’està llegint perquè vol que l’experiència sigui seva i només seva, però també comença a demanar-me alguna recomanació de lectura adulta, i només el fet de compartir la conversa ja m’emociona.

I amb la tele i el cinema passa el mateix. Amb els MEC número 1 i 2, vam veure (per a mi, reveure), la sèrie de televisió de Pippi Langstrum i vam arribar a aprendre’ns alguns dels diàlegs, com el de l’Augustito, un forçut que apareixia al capítol del circ i que la Pippi ridiculitzava. Però amb ells també he descobert bona televisió, com la sèrie Arthur d’animació, que vam veure i reveure fins a quedar-ne farts. Ara, en canvi, comparteixo sèries com Lost, Desperate housewife o Skins, i també ens mirem junts Merlí o Friday Night Lights. Amb cinema hem compartit la meva passió per Star Wars que va començar un dia que vaig dur el MEC número 2 al metge i calia que ens esperéssim molt i em va demanar que li expliqués un conte. I jo de contes en sé escriure, però la meva memòria per a l’oralitat és terrible i vaig explicar-li l’episodi IV com si fos un conte, sota l’atenta escolta del MEC... i de tota la sala d’espera. Quan el MEC va saber que allò era una pel·li i que podia veure quina cara feia el Han Solo es va entusiasmar, i ara hem viscut el gran moment de veure el nou episodi junts i compartir l’emoció pel retorn del mite.

Roba, converses i més

Els MEC es fan grans, i el que compartim cada vegada és més interessant. I ja no es basa tant en el que els puc descobrir, sinó també en el que ells m’ensenyen: grups de música, converses sobre política, coneixements tecnològics infinits. I fins i tot compartim coses tan intranscendents com alguna peça de roba o el maquillatge. És, per tant, una relació cada vegada més horitzontal, de tu a tu, en comptes de ser sobretot vertical, de dalt a baix. No ho és del tot, perquè el pare de les criatures i servidora encara som els únics adults de la llar. Però el camí és aquest.

I el que valoro més d’aquesta evolució és poder compartir les seves pors i les seves il·lusions sobre el futur personal i professional. El seu i el meu. Que em parlin del que ells somien i del que temen i que entenguin que els meus “caguntot!”, en la seva gran majoria, no van dedicats a ells i a la seva mania persecutòria de deixar les vambes enmig del menjador, sinó a la duresa de la professió de la seva progenitora. I que quan tinc un disgust professional vinguin, m’abracin i ho facin perquè han descobert que compartit tot és més humà i menys feixuc.

Publicat al suplement Criatures el dissabte 9 de gener de 2016