La pitjor mare del món

Anna Manso

Claudicació

que-em-no-MEC-Hi_ARAIMA20150228_0001_46 Zoom

que-em-no-MEC-Hi_ARAIMA20150228_0001_46

L’espatlla dreta fa massa setmanes que fa l’idiota i em salto la norma de no aproximació als especialistes en traumatologia per demanar hora al metge. He tingut massa vegades l’experiència de creure que era davant mateix de l’encarnació de Sweeney Todd i fa anys que me n’abstinc. Però he fet sort i sembla raonable. Després d’examinar-me, el diagnòstic és rotund: el tendó del supraespinós dret ha claudicat. De sobte tinc la sospita que l’home, en lloc de parlar de músculs i tendons, el que ha fet és psicoanalitzar la meva tasca de progenitora.

El mocador

La sospita s’agreuja quan em dicta una recomanació severa: durant uns dies no puc fer res útil. La meva cara és un poema i li recordo dues circumstàncies adverses del meu currículum, sóc autònoma i em dedico a escriure, i sóc la progenitora de tres menors d’edat a càrrec (MEC). La paraula autònoma l’alarma més que no pas la de progenitora i em dóna permís per seguir guanyant-me el pa d’espelta. Però pel que fa a la resta insisteix en el concepte no fer res unit al concepte útil. Estic a punt de demanar-li que em faci un justificant de diagnòstic perquè sospito que quan arribi a casa ningú em creurà. Llavors tramo un pla i li pregunto, com qui no vol la cosa, si no és millor que per casa vagi amb el braç en cabestrell, descansant en un glamurós mocador. L’home no ho troba forassenyat, tot i que tampoc ho creu imprescindible, fins que li explico que potser sí que ho és, perquè una imatge val més que mil paraules, o que deu mil “Caguntot, que em fot mal el braç, collons, que se us ha de dir tot!”

Efectivament, així que arribo a casa i explico la claudicació en qüestió i que, per tant, hauran de suplir els meus serveis, la gran dels MEC i el pare de les criatures es peten de riure. No perdo ni un segon a penjar-me el mocador i entaforar-hi el braç i començo a explicar quatre nocions bàsiques de com fer un bon sofregit. I ara de la burla passen a l’alarma. De sobte veig el meu futur gastronòmic negre, subatòmic, nefast. Hi veig un concepte de verdures que inclou l’arròs i els espaguetis com a vegetals. Hi veig tetrabrics a manta. Hi veig plats precuinats. Hi veig molt oli. Triglicèrids. Colesterol. Cremor d’estómac. No, no puc claudicar, així que escuro la gargamella i asseguda còmodament en un tamboret dirigeixo les operacions per cuinar alguna cosa menjable. Entre indicació i indicació els vaig recordant tot allò que no podré fer: escombrar, passar la baieta, apujar la persiana metàl·lica que dóna al carrer, desar res que calgui desar a una alçada superior a la meva espatlla, dur pes... Sé que fan veure que no m’escolten, però crec en l’osmosi verbal i no deixo d’enumerar.

‘Pas mal’...

Els dies següents costen, però a poc a poc entenen la situació i es posen les piles... a estones, fins que claudiquen i admeten que jo no puc fer-ho tot. Quan els demano que buidin el carro d’anar a comprar, només remuguen perquè és ple fins dalt de verdura. I si interrompo la sessió de visionat de la sèrie a la qual jo mateixa els he enganxat (culpable, sóc culpable) per traslladar un pesant rodó de pollastre de cassola a cassola, tampoc m’engeguen. Tot va tan bé que m’oblido del mocador i, fins i tot així, col·laboren. Em maleeixo els ossos per haver trigat tant a visitar el traumatòleg i ara ja sé què li diré a la propera visita: “Escolti, això que tinc, oi que va per llarg?”

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 de febrer de 2015